Aquests dies vàrem ascendir al Gourgs Blancs, feia un any que ho havíem intentat pel corredor de la cara sud amb molta més neu que aquesta vegada. Però aquest cop ho intentaríem des del Puerto de Oô i així fent tota la seva cresta i amb ella tots els seus 3000s.Dissabte vàrem fer l’aproximació al Refugi d’Estós, aquest cop més ràpida i sense gaudir dels indrets, una hora i cinquanta-cinc minuts, a més els mosquits ens van fer augmentar la velocitat, i ni tan sols ens van deixar saludar al Fern que baixava de la cresta Seil dera Baquo. Sopem ràpid al refugi i després descansem a la seva terrassa, bé si ens deixen el mosquits també.
.
Diumenge, ens llevem aviat, fem el primer torn d’esmorzar i ens preparem i calcem les botes. Comencem la coneguda ascensió fins a l’Ibon Superior de Gías per l’esglaonat camí del Barranc de Gías. Un cop al llac, el deixem a la nostra esquerra i ascendim seguint fites fins al que ens pensàvem que era el Puerto de Oô, però ho hem fet massa a la dreta, així que ens toca fer un tram de cresta extra. Un cop al veritable i evident Puerto de Oô, ens equipem amb l’arnés i el casc per si el necessitem més endavant, i mirem la ressenya per evitar equivocacions. L’ascensió al Jean Arlaud és sempre amb bona roca, primer una rapissa verda cap a la dreta, un díedre amb les presses justes i necessàries, i a poc a poc mentre apareix alguna fita, va disminuint la dificultat. Un cop al cim a 3065 metres gaudim de les vistes, sobretot de la cresta, encara pendent, del Seil dera Baquo. Un altre tram “complicat” de la cresta és baixar al coll entre el Jean Arlaud i el Gourgs Blancs, havíem llegit ressenyes que feien algun curt ràpel, però nosaltres vàrem arribar al coll sense treure la corda, sempre seguint alguna fita i desgrimpant a poc a poc. Un cop al coll ascendim al Gourgs Blancs sense cap complicació. A 3129 metres d’alçada és el cim principal de la cresta, on trobem una placa de marbre blanc trencada en homenatge a Jean Arlaud, de la creu no hi ha cap rastre. Per seguir, evitem la cresta pel costat espanyol, seguim alguna fita, desgrimpem i remuntem algun pas més complicat i, fins i tot, travessem una llengua de neu i ens recordem dels nostres grampons, però finalment arribem a la Torre Armengaud a 3114 m. Des d’aquí seguim una mica la cresta i desgrimpem per algun pas que no esperàvem, un cop entre els dos cims, la dificultat desapareix i per fi accedim a la Punta Lourde-Rocheblave a 3104 m. Des d’aquest punt observem la cresta que acabem de fer i la veritat és que impressiona bastant, sobretot la cara francesa, si l’haguéssim fet en l’altre direcció, no sé si l’haguéssim fet.
Diumenge, ens llevem aviat, fem el primer torn d’esmorzar i ens preparem i calcem les botes. Comencem la coneguda ascensió fins a l’Ibon Superior de Gías per l’esglaonat camí del Barranc de Gías. Un cop al llac, el deixem a la nostra esquerra i ascendim seguint fites fins al que ens pensàvem que era el Puerto de Oô, però ho hem fet massa a la dreta, així que ens toca fer un tram de cresta extra. Un cop al veritable i evident Puerto de Oô, ens equipem amb l’arnés i el casc per si el necessitem més endavant, i mirem la ressenya per evitar equivocacions. L’ascensió al Jean Arlaud és sempre amb bona roca, primer una rapissa verda cap a la dreta, un díedre amb les presses justes i necessàries, i a poc a poc mentre apareix alguna fita, va disminuint la dificultat. Un cop al cim a 3065 metres gaudim de les vistes, sobretot de la cresta, encara pendent, del Seil dera Baquo. Un altre tram “complicat” de la cresta és baixar al coll entre el Jean Arlaud i el Gourgs Blancs, havíem llegit ressenyes que feien algun curt ràpel, però nosaltres vàrem arribar al coll sense treure la corda, sempre seguint alguna fita i desgrimpant a poc a poc. Un cop al coll ascendim al Gourgs Blancs sense cap complicació. A 3129 metres d’alçada és el cim principal de la cresta, on trobem una placa de marbre blanc trencada en homenatge a Jean Arlaud, de la creu no hi ha cap rastre. Per seguir, evitem la cresta pel costat espanyol, seguim alguna fita, desgrimpem i remuntem algun pas més complicat i, fins i tot, travessem una llengua de neu i ens recordem dels nostres grampons, però finalment arribem a la Torre Armengaud a 3114 m. Des d’aquí seguim una mica la cresta i desgrimpem per algun pas que no esperàvem, un cop entre els dos cims, la dificultat desapareix i per fi accedim a la Punta Lourde-Rocheblave a 3104 m. Des d’aquest punt observem la cresta que acabem de fer i la veritat és que impressiona bastant, sobretot la cara francesa, si l’haguéssim fet en l’altre direcció, no sé si l’haguéssim fet.
.
Des del quart i últim tres mil del dia, descendim per grans blocs fins al Puerto Gías, i des d’aquí sempre buscant i aprofitant la neu, una mica dura, anem sobrepassant els Ibons de Gías, el Barranc fins al Refugi d’Estós. Aquí paguem, es prenen un refresc i avall, ja que ens quedava el més dur de la jornada, els mosquits!!!! Vàrem acabar amb tota la roba posada, gorra i tot, i no era pas pel fred, tot i això els mosquits van travessar, fins i tot, la roba. Un dia molt llarg, dur i amb picors, però amb quatre 3000s més a la butxaca, anem sumant, i una cresta més.
.
Toponímia:
Toponímia:
:
Jean Arlaud: Homenatge al metge i pirineista francès Jean Arlaud (1896-1938), gran organitzador d’activitats de muntanya i practicant d’esquí i escalada. Al 1820, fundà a Lourdes el Groupe des Jeunes, un grup avançat d’escalada. Va ascendir l’últim tres mil verge de la Maladeta, i el va nomenar Pic Le Bondidier. Va morir durant una escalada al Pic des Gourgs Blancs.
Gourgs Blancs: Prové de les gorges d’aigua o petits llacs que es formen al costat nord-occidental i resten la meitat de l’any gelats.
Torre Armengaud: Homenatge al religiós i pirineista francès André Armengaud (1920-1994), autor de guies dels Pirineus en col·laboració amb altres escriptors (François Comet, Roger Ollivier, Agustí Jolis,...) com la guia de Posets-Maladeta de l’any 1958 amb Jolis. Destacar, que el 9 de març de 1948 va realitzar la primera hivernal del Pico Maldito a la Punta Astorg.
Lourde-Rocheblave: Homenatge al pirineista francès Léonce Lourde Rocheblave (1848-1898), directiu del Club Alpin Français i promotor de la construcció al 1889 del Refugi de Tucarroya. El topògraf Saint Saud al 1905 va posar aquest nom a la punta occidental del Gourgs Blancs, ja que de boca del seu guia Cazeneuve, mentre realitzaven la cresta occidental, va saber que Léonce no havia passat d'aquell punt.
Jean Arlaud: Homenatge al metge i pirineista francès Jean Arlaud (1896-1938), gran organitzador d’activitats de muntanya i practicant d’esquí i escalada. Al 1820, fundà a Lourdes el Groupe des Jeunes, un grup avançat d’escalada. Va ascendir l’últim tres mil verge de la Maladeta, i el va nomenar Pic Le Bondidier. Va morir durant una escalada al Pic des Gourgs Blancs.Gourgs Blancs: Prové de les gorges d’aigua o petits llacs que es formen al costat nord-occidental i resten la meitat de l’any gelats.
Torre Armengaud: Homenatge al religiós i pirineista francès André Armengaud (1920-1994), autor de guies dels Pirineus en col·laboració amb altres escriptors (François Comet, Roger Ollivier, Agustí Jolis,...) com la guia de Posets-Maladeta de l’any 1958 amb Jolis. Destacar, que el 9 de març de 1948 va realitzar la primera hivernal del Pico Maldito a la Punta Astorg.
Lourde-Rocheblave: Homenatge al pirineista francès Léonce Lourde Rocheblave (1848-1898), directiu del Club Alpin Français i promotor de la construcció al 1889 del Refugi de Tucarroya. El topògraf Saint Saud al 1905 va posar aquest nom a la punta occidental del Gourgs Blancs, ja que de boca del seu guia Cazeneuve, mentre realitzaven la cresta occidental, va saber que Léonce no havia passat d'aquell punt.
.
Primera Ascensió:
Primera Ascensió:
:
Jean Arlaud: Sembla que va ser al 1872 pel famós Henry Russell (1834-1909) i el guia de Gavarnie Célestin Passet (1845-1917). Altres fons diuen que va ser al 1860 per Lézat.
Gourgs Blancs: Coronat al 1864 per Jean Bazillac, Roger de Monts, Henry Russell, Haurillon i Célestin Passet.
Jean Arlaud: Sembla que va ser al 1872 pel famós Henry Russell (1834-1909) i el guia de Gavarnie Célestin Passet (1845-1917). Altres fons diuen que va ser al 1860 per Lézat.
Gourgs Blancs: Coronat al 1864 per Jean Bazillac, Roger de Monts, Henry Russell, Haurillon i Célestin Passet.
.
Foto 1: Últim cim del dia, Punta Lourde-Rocheblave, amb part de la cresta darrere nostre.
Foto 2: Pujada al primer cim, Jean Arlaud.
Foto 3: Cresta Seil dera Baquo, encara pendent, des del Gourgs Blancs.
Foto 4: La cresta que acabàvem de fer, des d'aquí impressiona més, sobretot el costat francès.
Foto 5: Baixant cap a Estós, de fons el massís de la Castanesa.
Foto 6: Tota la cresta des de l’Ibon Superior de Gías.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada