TAGA, SENSE......

Sempre dèiem que el Taga el feríem amb esquís, però havia de nevar molt, així que aquest any aquesta situació s’està donant, i cap a allà ens vàrem dirigir, que al Taga falta gent, bé, al Taga precisament gent no hi faltava. Així primer de tot aparquem com podem prop de l’ermita de Santa Magdalena de Puigsac del S. XII a 1272 m, passant abans pels estrets carrerons del poble de Pardines. A partir de l’ermita també trobem la neu contínua, i ens adonem que el Taga amb esquís serà un objectiu dur. L’ascensió va ser una mica lenta, però així podíem gaudir de les vistes, de l’espectacular de mar de núvols, de la neu, dels companys (ells si que pujaven bé) i de la multitud de gent. Nosaltres continuaven l’ascensió cada cop ens costava més..... Però al final amb lluita i força de voluntat s’arriba a tot objectiu, el Taga amb esquís (si però no). El cim a 2040 metres d’alçada semblava la rambla en hora punta, tothom gaudint de les vistes i fent-se fotos amb la gran creu de fons. Nosaltres també fem la foto de rigor i preparem el descens, que sembla menys complicat que la pujada, primer entre arbres i bona neu, i després trobem neu ventada, però que es deixava fer.
Em sembla que no em deixo res d’explicar del dia, últimament estem una mica despistats, res, ja hem fet el Taga amb esquís, el Taga sense.... pells de foca.

.

.

Foto 1: L'ermita de Santa Magdalena de Puigsac, punt de partida.

Foto 2: Vistes del Taga, sembla que anem sols.

Foto 3: Vistes del Puigmal i el mar de núvols.

Foto 4: Sembla altre cop que estem sols al cim.

SOL SOLET.

Precisament és això el que buscàvem dissabte passat, SOL. Així que no vàrem matinar gaire, una altra necessitat bàsica que teníem aquell dia per cobrir, DORMIR. Vàrem fer un fort esmorzar, ja que a la motxilla no dúiem ni aigua. Vàrem agafar el cotxe fins a la masia de Can Jorba, a la cara sud de Montserrat. Aquí ja vàrem agafar el camí a peu, fins a la base de la Canal de Joc de l’Oca i ja veiem la nostra via i altres cordades, que tampoc havien matinat gaire que diguem. La via comença a l’ombra d’un gran arbre, però a poc a poc vas sortint de la foscor per anar trobant allò que anàvem buscant, el SOL, i la seva escalfor. Anàvem agafant alçada, anàvem fent els típics i curts llargs de Montserrat, mai superant la dificultat de IV+. Al cinquè i darrer llarg, el més fàcil de la via, ens avança per la dreta un noi sense corda, “Hola, bona tarda!”, i els meus pensaments “Només em faltava veure això!!”, però bé.... Finalitzem els 130 metres de la via a la Miranda de Can Jorba, sobre d’un gran sostre, s’acosten uns núvols amenaçadors, però que al final no varen donar cap problema.

.
Ja només ens faltava rapelar, allò que m’agrada tant (ironitzo, per a qui no em conegui), la sorpresa va ser que el primer ràpel va resultar que era volat, però volat, volat, i el més divertit de tot, és quan estàs allà penjat i comences a girar, ara veus vinyes i oliveres, ara veus paret, i ara tanco els ulls,.... Bé disculpeu si vaig trencar la pau i l’harmonia de la zona.... Finalment després de més de quatre hores, vàrem posar els peus a la terra, quin gust, estàvem cansats, però satisfets.
.
NOM: SOL SOLET
SITUACIÓ: Montserrat, cara sud, Can Jorba.
ROCA: Bona.
DIFICULTAT: D Sup. IV+
LLARGADA: 130 metres
MATERIAL: 12 cintes exprés i bagues de reunió. (Corda opcional).
PRIMERA ASCENSIÓ: Tardor de 1992, Joan Oliva, Toni Cespedes i Guillem Arias.

Ressenya de Madteam.

.

.

Foto 1: Vistes des de la tercera reunió.

Foto 2: Al primer llarg.

Foto 3: Curt flanqueig del quart llarg.

SANT SEGIMON, UN INDRET TANCAT.

Degut al mal temps previst per a dissabte i el vent anunciat per a diumenge, vàrem decidir anar a fer alguna cosa al Montseny, la primera idea era fer el Matagalls, però la nostàlgia al veure Sant Segimon, ens va fer canviar d’idea. Així que vàrem decidir repetir aquest recorregut que fa tants anys que havíem fet.
El nostre camí va començar a prop del Club de Polo de Sant Antoni de Viladrau, al principi recorre una pista forestal, travessant algun torrent crescut. Deixem moltes propietats privades, com La Sala, Can Gat, Can Puig,..., buscant informació he descobert que el 90% del Montseny és propietat privada. Fins a arribar a l’ermita de la Mare de Déu de l'Erola, un bonic indret, on es mereix una bona parada. A partir d’aquí el camí fa més pendent i és més estret, i a més passarem a prop de castanyers centenaris, els quals no ha tirat a terra el temporal de fa unes setmanes. Travessarem l’últim torrent, el Torrent de l’Oratori, amb els seus sorollosos salts d’aigua incrementats per les pluges i les nevades recents. Des d’aquí queda una forta pendent, que ens permet a poc a poc gaudir dels blancs Pirineus. Un cop a Sant Segimon, a 1250 m, no gaudim gaire, el fred, el vent que bufa al Coll de les Tres Creus i les prohibicions d’accés al santuari i la mala educació d’una senyora que s’identifica com a propietària i com a cap d’obra, per què no parava de repetir que tot allò està en obres, sempre que hi he anat està en obres i això ja fa set anys. Bé, ja he tramitat un queixa a la Diputació de Barcelona, sé que no servirà de res, però que com a mínim em donin una explicació a les interminables obres de Sant Segimon i de l’existència o no de Dret de Pas per aquesta. Un cop fastidiat el moment, vàrem decidir dinar a l’ermita de baix, amb un bon prat per seure i sense tantes limitacions.

.

Foto 1: Punt de partida.

Foto 2: Vistes dels Pirineus, des de l'Ermita d'Erola.

Foto 3: Detall de l'Atri de l'Ermita de l'Erola.

Foto 4: Sant Segimon, fins a aquí...