GEPERITZATS.

Aquest diumenge, per no canviar de costum quan fa fred, vam sortir amb la bici a prop de casa, al desconegut, per a nosaltres, Parc de Collserola.
A la bici semblava que l’haguessin motoritzat, però realment l’havíem geperitzat, és a dir, estrenàvem GPS i dúiem el track de la ruta, això ens va fer guanyar molt de temps perquè no dubtàvem als encreuaments, ni ens equivocàvem de camí ni feiem quilometres extres. Un inconvenient d’anar geperitzats és que no ens aturàvem gens, ja no cal consultar el mapa ni la ressenya.
Van ser un total de 53 km amb un desnivell positiu de 800 metres. Vam sortir de Sant Boi i vam passar per Sant Feliu, Castellciuró, Molins de Rei, Ermita de la Salut, per les faldes del Puig Madrona, fins a El Papiol, allà vam agafar el camí del riu fins a altre cop Sant Boi. Una novetat d’aquesta tornada pel riu va ser la senyalització del Camí de Sant Jaume, indicant cap a Montserrat, quines temptacions!

!
La veritat és que quasi no vam baixar de la bici, només vam aturar-nos una estona per visitar el museu a l’aire lliure de la Plaça de les Bruixes, al límit Nord de Molins de Rei situat a un turó a 80 metres d’alçada. Aquí trobem un jaciment arqueològic de restes iberoromanes dels anys 150-100 aC, però descobert al 1971 i recuperat al 2003. Aquestes restes són exactament dos dipòsits de líquids, dues sitges d’argila per a cereals i/o altres productes agrícoles i una construcció de planta circular d’ús desconegut. Com a mínim vam trobar un moment per a la cultura entre tanta velocitat.

.

Foto 1: Track que vam seguir de Sant Feliu a El Papiol, i la foto, una altra avantatge del GPS.

Foto 2: La construcció de planta circular amb la seva entrada orientada cap al sud-oest.

Foto 3: El David, baixat de la bici, observant les restes dels dipòsits.

POCA NEU, POC ESQUÍ.

Mentre, dissabte, el David esquiava altre cop per la zona del Portalet, la primera esquiada de l’any per a ell, recordo la nostra última esquiada de l’any passat. Durant el cap de setmana del 18 i 19 de desembre, vam estar a la Vall d’Aran, amb unes condicions bastants semblants a les actuals, poca neu i dura.
El dissabte 18 vam ascendir el cim Cap des Clòssos de 2416 metres d’alçada. La esquiada la vam iniciar des del pàrquing del Pla de Beret a 1815 metres i a -10º, i això que era gairebé migdia. Vam traçar una minicircular, ascendint a la fàcil carena final del cim pel torrent del riu Barlongueta i la Coma de la Gessa i descendint pel torrent dels rius Miei i Esmeligàs. Va ser una jornada freda, on no podíem aturar-nos gaire, però amb solet, bones vistes i poca neu, però suficient per no rascar.

.
A l’endemà, vam intentar el Tuc dera Pincèla des de la pista forestal de la Vall d’Unhòla a uns 1500 metres, però el fred i la llarga distància ens van fer enrere a uns 2250 metres d’alçada. Aquí l’itinerari d’ascens i descens van ser els mateixos, vam utilitzar la pista passant per la solitària Borda de Lana fins al Coret de Barradòs, on vam canviar totalment de direcció per dirigir-nos cap una vall més estreta, on el sol feia dies que no apareixia. Però durant el descens la poca neu que cobria les pedres de la pista va desaparèixer i el descens va ser una tortura per a la sola dels nostres esquís. La Pincèla ens queda pendent, sempre ens queda l’esperança de què nevi aviat i convidar-nos a treure’ns l’espineta de la Pincèla, i sobretot per evitar més rascades...

.

Foto 1: Foto de grup a Cap des Clòssos.

Foto 2: Descens del cim amb suficient neu.

Foto 3: Arribant a la Borda Lana.

Foto 4: Una curta pausa al Coret de Barradòs.

TRADICIONS.

Els fets es converteixen en tradicions a mesura que es van repetint, i això és el que hem fet, hem convertit la Cursa dels Nassos i escalar en gel pels Alps, en tradicions, en bons costums.
La Cursa dels Nassos, aquest any, ha estat diferent per a nosaltres, no pel recorregut ni per la distància, aquests han estat com sempre els mateixos. Ha estat diferent perquè corríem amb un gran pes al cor, però aquest pes no ens ha alentit, tot al contrari ens ha donat velocitat per baixar de l’hora de temps total, els records i els teus pantalons em van ajudar molt.
L’altra tradició és un cop estrenat l’any, ens dirigim cap als Alps per escalar en gel i estar diversos dies sotmesos a temperatures ben negatives. Aquest cop repetim l'alberg de Les Baladins al petit poblet de Ceillac al Parc Natural del Queyras al Departament dels Hautes-Alpes. Els 1640 metres d’alçada del petit altiplà i l’orientació nord-est de les cascades ens asseguren el sòlid desitjat.
Aquest any repetim les dues branques de Le Y, més conegudes i menys temudes per a nosaltres, i ens tempta Les Formes du Chaos (transcrit fonèticament [kaos]). Ens tempta i ens deixem enganyar per descobrir el seu interior, una cascada llarga i suspesa en el no res, la màgia del fred manté suspesos aquests grans blocs de gel i crea escultures de formes capritxoses.
Corre 10 km per acabar l’any, sota zero per inaugurar-lo, camins de gel per continuar, abundants sopars entre amics per reposar-se, i més indrets i tradicions per al futur. Ens conformem amb poc...
Per cert, feliç 2011!! Mai és tard per desitjar-lo. I que ens porti molts nous indrets...

.
LES FORMES DU CHAOS
.

Data de l’escalada: 3 de gener de 2011.
Orientació: Nord-est.
Dificultat: III/4
Llargada: 300 metres.
Aproximació: 10 minuts.
Descens: A peu pel GR-5.
Primera ascensió coneguda: N. Faysse i H. Jaillet, l’hivern de 1980.
Observacions: Sostinguda i amb un gran ambient. Variada en formes, d’aquí ve el seu nom. Les reunions es troben equipades i són bastant confortables, i alguna d’elles es troben dins de grans grutes.

.

.

Foto 1: Preparats.

Foto 2: Un dels llargs de Les Formes du Chaos.

Foto 3: Les Formes du Chaos.

TRILOGIA D’UN PONT.

L’últim pont de l’any, el passat pont de la Puríssima, va estar dividir per tres parts ben diferenciades com si es tractés d’una trilogia. L’indret, aquest cop, el vam anar a buscar a terres tarragonines, ja que pels Pirineus no pintava gaire bon temps. Aquest cop ho vam encertar.

PART I: RUTA DEL CÍSTER EN BTT

Els dos primers dies del pont i també els més freds, vam fer la ruta que uneix els tres monestirs més emblemàtics de l’orde del císter; Vallbona de les Monges, Santes Creus i Poblet. La ruta es va crear a l’any 1989, el GR-175, i transcorre per tres comarques; Urgell, Alt Camp i Conca de Barberà, l’anomenada Catalunya Nova. Nosaltres vam iniciar la ruta a Vallbona de les Monges i en sentit horari vam dormir a Figuerola del Camp. El següent dia vam fer la resta de la ruta de Figuerola a Vallbona, amb un intent de deserció a Poblet. En total, vam pedalar uns 115 km, comptant equivocacions i variants, i vam patir uns 3000 metres de desnivell positiu i els mateixos metres de fred desnivell negatiu.

La veritat és que no vam visitar cap monestir cistercenc, les seves visites han quedat pendents per a una jornada tranquil·la de cotxe i càmera. La ruta no la vam trobar difícil i, a més, és bastant ciclable, però el fred i la nit van ser dues complicacions importants d’aquesta, ja que a les acaballes de la tardor les hores de llum eren ben poques i el fred era terriblement intens, poques vegades hem passat aquest fred. El paisatge rural i medieval et feia creure que estaves ben enrere en el temps, i alhora les vistes dels blancs Pirineus i per l’altra banda la calmada Mediterrània et mostrava el petit país.
Tenim un altre indret pendent de visitar sense presses ni fred, que hi farem.

PART II: ESCALADA A VILANOVA DE PRADES

Mentre anàvem cap al sector d’escalada de Penya Alta ens va caure un xàfec que ens pensàvem que ens aixafaria els plans d’escalar del dia. Des de la cinglera de la Serra de la Llena, la qual domina Vilanova de Prades, vam fer temps perquè passés el núvol i s’eixugués la roca, per sort el dia no era tan fred com els passats.
Vam estar escalant a la Penya Alta, al seu sector esquerre, ja coneixíem el lloc, però abans de començar vam comprar les ressenyes al càmping per estar més informats. Vam escalar tres vies de V de 15 metres, la Kula, la Xtrem i L’Arrambladeta, una altra trilogia superada amb algun “apurillo”, aquesta roca conglomerada plena de forats ens va fer patir.

PART III: DELTA DE L’EBRE

La veritat és que esperava que el delta de l’Ebre fos més idíl·lic, esperava molt més d’ell, com sempre tòpics!

Vam passar un parell de dies al Poblenou del Delta, un poble coster situat a la Badia dels Alfacs, que ens va encantar, tenia aires de Lanzarote amb totes les seves edificacions pintades de blanc i les seves palmeres. La principal activitat que vam fer al delta va ser una ruta en bicicleta, vam fer uns 43 km, ben plans, però que un problema intestinal, el vent de cara, els camins de sorra i un agró roig ferit ens van complicar una mica la jornada. El recorregut el vam iniciar des de la mateixa casa rural de Poblenou on estàvem allotjats, en direcció a la Platja del Trabucador vam passar per alguna barraca, un cop al Trabucador ens vam desviar de l’itinerari per arribar a la Punta de la Banya per fer un viatge d’anada i tornada. A la Casa de Fusta vam decidir parar a dinar i va ser molt encertat, ja que vam dinar molt bé, mentre plovia bastant a fora, des d’aquest punt d’informació del Parc només ens quedava tornar cap al poble, sempre parant algun dels miradors de L’Encanyissada.
Durant la nostra ruta en bicicleta vaig comprovar que els horitzons del delta estan ratllats per pals i cables, la pista de sorra a la Punta de la Banya és una miniautopista utilitzada per cotxes i tràilers en direcció a les Salines de la Trinitat, brossa de plàstic flota a les aigües de les basses i dels canals de regadiu dels arrossars,..., tot això no era el que esperava d’un indret que tenia idealitzat. Però també va haver alguna cosa que em va agradar, millor dit em va encantar, els flamencs a La Tancada, va ser espectacular quan es van posar a volar d’un en un cobrint el cel de color rosat...., per això i més, ja va valer la pena.

.

Foto 1: Arribant al Coll de Maldà al primer dia de la Ruta del Císter.

Foto 2: Vilanova de Prades des del sector d'escalada Penya Alta.

Foto 3: De camí a la Punta de la Banya.

Foto 4: Coll Maldà, cartell del GR-175.

Foto 5: Un moment d'escalfor a Montbrió de la Marca.

Foto 6: Descens "tècnic" baixada a Forès.

Foto 7: David escalant a Vilanova de Prades.

Foto 8: Ressenyes de Penya Alta, sector esquerre.

Foto 9: De camí a la Punta de la Banya.

Foto 10: Flamencs a La Tancada.

.

Més fotos a Instants del Delta.

INDRETS SENSE NEU.

Aquest cap de setmana al final no hi ha hagut ni esquí ni neu (semblem el programa polític d’algun partit), però no podíem quedar-nos a casa amb la meteo tan bona que pronosticaven. Així que el dissabte vam improvisar una sortida per la Sierra de Guara, vam sopar a Monzón dins de la boira i d’un núvol de nicotina, però vam poder respirar aire fresc al nostre bivac a La Tejería, una caseta en runes, el nostre accés a Guara aquest cop, per Argüés i Aguas.

.
El diumenge sense mapes ni ressenyes (més propaganda electoralista), iniciem la jornada seguint els cartells indicadors que per un camí ample ens porten a l’ermita de la Virgen de Fabana, una ermita romànica del S.XII, deixem l’indret arquitectònic, després de fotografiar-lo, per seguir el nostre trajecte. Com si es tractés d’una porta de pas, el nostre camí s’estreny i passem per les Gargantas de Fabana o del riu Calcón, tot un indret, aquest cop natural. Un cop passem l’estret ens desviem cap al Cuello de Lizana o de Fragineto i deixem la ruta al Tozal. Aquí el camí és una constant pendent fins al cim de Fragineto a 1734 metres d’alçada, la cota ens permet observar la zona central de la serra i dos envasaments a banda i banda, el de Vadiellos i el de Calcón. Ara continuem el nostre camí per la fàcil Cresta de la Ronera, ens acompanyen grans aus suspeses en l’aire. En front nostre tenim unes vistes espectaculars dels Pirineus, veiem des de Navarra fins al Cotiella, ben blancs a partir d’una cota ben marcada, al darrere tenim un mar de núvols ben quiets i ben característics de la inversió tèrmica. Al final de la cresta arribem a la Punta de Corcurezo 1661 metres, on també podem gaudir de les vistes de la cara nord del Tozal de Guara, empolsinada de blanc, aquí continuem el nostre descens fins a un prat en mig del bosc, el Collado de Petreñales o Puerto de Guara 1558 metres. Seguim, encara amb l’intenció de pujar al Tozal, fins al Llano de los Hongos, un altre prat, on decidim començar el descens i deixar el Tozal per a un altre dia o una altra activitat com la btt, donem idees. El descens el fem per l’exagerat “revientachulos”, perdem metres ràpidament fins que trobem el nostre camí d’ascensió, passem l’estret pas del Calcón i tanquem la porta de la serra, un altre cop marxem sense el seu sostre. Un altre cap de setmana sense neu, la dependència augmenta...

.

Foto 1: La cara nord del Tozal de Guara des de la Punta de Corcurezo.

Foto 2: El Fragineto des del Llano de los Hongos.

Foto 3 i 4: Dos indrets sense neu, l'Ermita i Gargantas de Fabana.

Foto 5 i 6: El privilegi de ser ocell, per un moment també en vam gaudir.

.

Fins i tot, vam trobar temps per fotografiar uns instants.

NO CAL QUE HO ENTENGUEU.

Hi ha coses en aquesta vida que no cal entendre ni tan sols cal preguntar-se el sentit que tenen. Mentre ho entenguem nosaltres i li trobem el sentit a fer-ho, ja n’hi ha prou. Sinó no ho faríem, no?

?
El divendres 26 de novembre, vam sortir de casa amb el cotxe carregat amb els esquís, vam conduir quasi 4 hores fins al coll fronterer de El Portalet a 1794 metres, entre les Valls de Tena i d’Ossau, una aragonesa i l’altra francesa. Vam passar la nit al cotxe a una temperatura de -10ºC fora i a -6ºC dins, però les plomes ens van donar l’escalfor necessària per dormir.

.
Al matí del dissabte, amb un fred horrible, ens vam equipar amb roba de ple hivern i ens vam calçar els esquís per primera vegada aquesta temporada. La nostra primera esquiada es va iniciar a 1 km, ja a França, passada la frontera, on fa uns anys vam partir per fer el Midi d’Ossau. Al començament de la jornada va ser sense saber ben bé on anàvem, ja que vam iniciar el dia seguint les traces de la multitud d’esquiadors que hi havia. Les traces ens van dur a creuar el rierol de la Glère per un gran pont, després vam deixar a la nostra dreta una vaqueria d’estiu, on també les traces es bifurcaven en diferents direccions, nosaltres vam seguir per la que seguia pel fons de la vall, en direcció oest. Les traces ens van dur a conèixer a l’Ángel i la seva peluda acompanyant, la Suca, aquest ens va aclarir cap on anava els nostre camí. Així que vam deixar de seguir unes traces per anar al Pico de Canal Roya, exactament a la seva dreta, al Coll de Houer o de la Gradillère a 2243 metres. Des del coll afrontem la fàcil i plana carena i els últims metres al cim, mentre xerrem amb el nou company d’esquí sobre la bona temporada de neu que desitgem. Al final, al Pico de Canal Roya a 2345 metres ens felicitem, ens fem unes fotos, on la protagonista és la Suca. Aquest cim no té cap dificultat, amb prou feines vam fer un parell de voltes-maries per arribar, però diuen que té unes vistes increïbles per la seva situació, però la boira no ens permet veure ni l’Anayet, ni l’Aspe, ni el Midi ni les famoses cascades de gel de la Canal Roya, amb les ganes que teníem..., haurem de repetir. Un cop vist que la boira no ens obrirà cap finestra, ens preparem per al primer descens de la temporada, uns 650 metres de neu pols, fantàstica! A l’asfalt, ja a la civilització, ens acomiadem de l’Ángel, ell es queda per la zona, encara li queda diumenge per esquiar. Nosaltres hem de tornar, hem de complir amb les nostres obligacions com a ciutadans i anar votar diumenge pel nostre país, però també escalarem a la Facu amb una colla d’amics, que tampoc no entenen gaire la nostra fugaç esquiada. Abans d’arribar a casa i d’afrontar unes 4 hores més de viatge, fem unes “migas” i una paradeta a l’outlet de Barrabes, més al·licients per al dissabte. Marxem satisfets, ha estat una esquiada curta, la primera de la temporada, esperem que d’una bona i llarga temporada.

.
Neu pols, esquiar on no hi ha remuntadors, flocs de neu en forma de flor, xerrar mentre remuntes i llisques per la neu, un pelut i fidel acompanyant sense antipans, l’escalfor de les plomes, unes “migas” sense remordiments,... Nosaltres si que ho entenem, no cal que ho entengueu...

.

Foto 1: Pico de Canal Roya al fons de la vall.

Foto 2: Últims metres al cim.

Foto 3: Foto de cim, com no, amb la Suca.

Foto 4: Neu pols = bon descens.

Foto 5: Només per aquesta foto, val la pena tot el dia. Jo ho entenc...

TÍPIC CAP DE SETMANA DE TARDOR.

.
.
Pel·lícules des del sofà.
.
.
.
.
.

.
Sopar a altres indrets del món.

.

.

.

.

.

.

.

.

Corre 10 km per Barcelona.
.

.

.
.

.
.

Festival de cinema de muntanya.
.
.

.

.





"The Asgard project"
"Au delà des cimes"
"Tuzgle"

NOMÉS VIVINT...

Feia temps que no em sentia viva, i aquest cap de setmana m’he sentit, viva i en pau. Hem tornat a gaudir de la muntanya, no sé que ens dóna, però és un bon amnèsic. I més, si l’activitat és ben completa.
Dissabte, després d’un bon esmorzar de forquilla i ganivet i, també d’uns quants quilòmetres de mala carretera, sobretot de la Vall de Cardós, i de mala pista des de les Bordes de Quanca, arribem fins a la mateixa Pleta Palomera. L’indret és poc concorregut i els seus colors són una barreja de tardor i hivern. L’aproximació la fem tranquil·lament, fins i tot, ens sembla veure unes petjades d’ós. En els darrers minuts de llum i quan ja portàvem una estona de neu tova des del petit circ del Clot de l'Escala, per fi arribem al primer dels llacs, l'estany de Llavera, aquest ben gelat per les poques hores d’escalfor solar que rep, uns metres més amunt trobem el refugi de Mont-roig (Enric Pujol) situat a 2290 metres d’alçada vora el desguàs del segon llac de la jornada, l'estany Inferior de la Gallina.
El refugi, per a la freda nit, és una llauna aïllada a la nostra mida, tot un luxe, sobretot perquè no compartim la nostra suite amb cap hoste més. Sopem i xerrem amb la llum dels nostres frontals i amb les espelmes d’altres muntanyencs. Fins que les nostres converses s’apaguen i els nostres somnis ens envaeixen.

.
A les sis del matí de diumenge la llum de Venus ens desperta a través dels vidres de la porta. Un cop vestits i esmorzats, sortim del nostre abric en direcció a la cara est del nostre objectiu, el corredor central el tenim ben localitzat des que vam sortir del cotxe. A mesura que ens apropem, el corredor es fa més curt, però més desitjat. Amb grampons i un piolet recorrem els seus 350 metres a una pendent de 45º, amb algun tram de 50º. La neu ens facilita la feina en algun tram, però en altres ens la dificulta bastant. La sortida i el final d’un corredor sempre et queda gravada, més que l’arribada al cim, i aquest corredor no és un excepció. Un cop al petit collet i després d’uns metres de roca, arribem al cim sud, el més alt del massís del Mont-roig, a 2864 metres. A la punta sud gaudim d’unes vistes de molts quilòmetres de distància, un privilegi que tenen els cims, gaudir de més paisatges i més llunyans que a les valls. Ens fem la foto de rigor i observem la blanca cresta restant per descendir pel camí sud, un toc més d’alpinisme a la jornada. Desfem el camí per la normal del cim fins on tenim les nostres coses, un cop refeta la motxilla, continuem desfent-lo fins on ens espera el nostre pacient cotxe.
La muntanya vermella s’ha vestit de blanc, per permetre’ns viure una ascensió circular amb alguna guspira de tecnicitat, sense arribar al patiment, només vivint....

.
“He pujat alt, però no t’he sentit més per estar més a prop del cel, tot al contrari, a mesura que passa el temps i pugi més amunt et sentiré encara més lluny. Això m’entristeix molt... T’estimo papa.”

.

Foto 1: El Mont-roig i el seu corredor central des de Pleta Palomera.

Foto 2: A la meitat del corredor.

Foto 3: Foto de rigor al cim.

Foto 4: L'aresta sud, el camí de tornada.

Foto 5: Satisfets al refugi de Mont-roig.