BUSCADOR D'INDRETS: 12.2007

divendres, 21 de desembre del 2007

TANQUEM PER VACANCES.

Bé, marxem uns dies a Val d'Isere a perfeccionar la tècnica d'esquí, si voleu veure com va la nostra progressió aquí teniu unes webcams.

BONES FESTES A TOTS ELS BLOGMITES!!!!!!!!!

L’ermita al cel suspesa, com digué Jacint Verdaguer a l’obra de L’Emigrant, aquest, el Santuari de Bellmunt es troba al cim més alt de la Serra de Bellmunt, a 1246 metres d’alçada.
Amb els del centre varem iniciar l’ascensió des del poble de Vidrà, a 982 metres, i per la nostra sorpresa, ens espera una sortida plena de bellesa, la culpable, la neu caiguda fora de lloc just el dia abans. La neu convertia cada racó en un indret, un indret temporal.
Només cal que imagineu indrets com el Pont de Salgueda i el Salt de Molí, si a més a més li afegeixes neu i gel, cal trobar el dia indicat per gaudir de certs indrets, i el Joan Anton el va trobar.
Després de la neu, de camins dins de boscos de roures, alzines, faigs i boixos, bé el més dur de la jornada la pujada fins al Santuari, ara entenc l’adjectiu suspesa, un fort pendent i mantingut i ja estem gaudint de les meravelloses vistes del Pedraforca, dels Pirineus amb manca de neu, la plana de Vic i, bé, tot allò que ens permet la vista.
I ja només ens toca desfer el camí, i com diria Verdaguer:

"Hermosa vall, bressol de ma infantesa,

blanc Pirineu, marges i rius,

ermita al cel suspesa,

per sempre adéu! "

Salt de Molí de Salgueda:
És el salt d’aigua més important del Riu Ges, amb 20 metres de caiguda, era aprofitat per fer funcionar el molí.

Santuari i Ermita de Bellmunt:
Abans de la construcció de l’ermita de Bellmunt, en aquest lloc hi havia hagut el Castell de Reganyada. La possessió d’aquest castell anava lligada a la dels de Curull i Besora.La primera

referència històrica d’una capella dedicada a la Mare de Déu de Bellmunt data de 1219. L’edificació del conjunt del Santuari integrada inicialment per la capella amb la torre-campanar situada als peus de l’edifici i un cos del cantó nord, on vivia l’ermità, ha anat canviant fins a l’actualitat a causa d’incendis, guerres, llamps que ha sofert al llarg dels segles i també a reformes i modificacions. Situada a 1.246 metres d’altitud, aquesta ermita ofereix una de les panoràmiques més extenses de la comarca d’Osona i del sud del Ripollès. El santuari i l’hostatgeria, així com el restaurant, s’aixequen damunt la pedra viva.

Altres històries:
Al turó veí de Sa Reganyada s’aixeca el Pedró de la Mare de Déu de les Alades on, segons la tradició, es va trobar la imatge i on cada any van a morir eixams de formigues alades.

Foto 1 i 2: La neu ens va sorprendre.
Foto 3: El Salt de Molí, mig gelat.
Foto 4: Les vistes des de Bellmunt, el conegut Pedraforca.
Foto 5: Pont de Salgueda.

divendres, 14 de desembre del 2007

ELS PIRINEUS, ALS NOSTRES PEUS.

Impressionant i sense paraules. Bé, millor que us deixi amb les imatges dels Pirineus, unes imatges diferents a les que fem sempre, aquest cop a vista d'ocell, amb la fragilitat d'aquest davant la grandesa de la natura.

Ah!! Se m'oblidava, David:

diumenge, 9 de desembre del 2007

COMENCEM LA TEMPORADA.

Per fi, comencem la temporada d'hivern, encara que amb molt poca neu. De moment, amb dos cims senzills, que la neu i el vent els han fet més alpins. I que com diria l'Eulàlia, dues sortides de grampons.

Neu a l'Infern:

El nostre camí va començar a la petita estació d'esquí de V allter 2000, al Ripollés, seguint les marques del GR11, i passant per les runes de l'antic refugi d'Ulldeter. Varem seguir ascendint fins al famós Coll de la Marrana, 2515, el qual separa les valls del Ter i del Freser, en el moment del naixement dels dos rius, i entre dos cims, el Bastiments i el Gra de Fajol. Aquí encara seguim el sender de gran recorregut, fins passar per sota el Pic de Freser, on ens desviarem ja cap a la carena que ens conduirà a la creu de l'Infern, 2860 m. Aquell dia varem gaudir de la solitud d'una zona que és molt freqüentada, només ens varen destorbar un grup d'isards al mig del nostre camí, que tota companyia a la muntanya fos aquesta.

L'antic x alet-refugi d'Ulldeter, del CEC, es troba en runes en l'actualitat a la part alta del circ del mateix nom, a 2393 m. Va ser construït al juliol de l'any 1909, d'estil noucentista, per l'arquitecte Jeroni Martorell i va estar en funcionament fins al 1936, quan va esclatar la guerra civil. Llavors va ser tancat, abandonat i, fins i tot, va ser dinamitat pels franquistes per evitar que l'utilitzessin els maquis per refugiar-se. Al 1959, va ser construït a la part baixa del Circ d'Ulldeter, a 2221 m, el nou Refugi, el qual es troba en funcionament.

Campirme, un assumpte pendent:

Aquest cop tornem a sortir d'una altra estació d'esquí, també tancada per la manca de neu, l'Estació d'Alta Muntanya de Tavascan-Pleta del Prat, al Pallars Sobirà. Passem per la porta del Refugi de la Pleta de Prat, a 1725 m, i anirem seguin les pistes d'esquí amunt fins a desviar-nos d'aquestes cap a la nostra dreta. Mentre anem ascendint i ens acostem a l'Estany del Diable, 2320 m, anem trobant restes de cabanes i de línies defensives amb les seves trinxeres, de la línia del front que es va estabilitzar a aquelles muntanyes durant la Guerra Civil. Deixarem l'estany gelat i ascendirem la forta pendent fins al Collet de Mascalida a 2633 m, on observarem la Pica d'Estats i començarem a pensar que el vent no ens facilitarà l'últim tram per l'ampla carena. El cim del Campirme, a 2633 m d'alçada, és un bon mirador de les Valls d'Estaon i Unarre, bonics noms d'allò que el vent no ens va deixar gaudir.