dimecres, 28 de maig del 2008

DEL MONCAYO A NOCITO.

El cap de setmana pintava fatal, però teníem al cap una ruta per les muntanyes d’Aragó, i al final va resultar que va anar força bé, sobretot perquè dissabte vàrem ascendir un cim i el diumenge vàrem descobrir que encara hi ha pobles perduts a les muntanyes, i això ens va fer oblidar la pluja d’aquell dia.

MONCAYO:
.
Vàrem passar la nit a l’Alberg Juvenil del petit poble d’Alcalà de Moncayo (Nota: Té rocodrom). Al matí, vàrem travessar la meravellosa Dehesa del Moncayo, per una estreta carretera que al final es converteix en pista (500 m), per arribar fins al Santuario del Moncayo, el nostre punt de partida. El primer tram del camí transcorre entre pins negres i silvestres, i quan els arbres desapareixen ens trobem l’espectacular circ glacial de San Miguel o el Cucharon. En aquest punt ens dirigim cap a l’esquerra, pujant ja entre pedres, fins al Collado de las Piedras, on ens acompanya la boira i ja no ens abandonarà fins trobar altre cop el bosc. Ara ja només ens quedava seguir l’ampla carena, passant pel Cerro de San Juan, fins a arribar al cim del Moncayo o San Miguel. El Moncayo amb els seus 2316 metres és el sostre de les províncies de Saragossa i Soria i la màxima altura del Sistema Ibèric, i gairebé sempre està acompanyat pel vent i aquesta vegada no va ser menys. Per descendir vàrem decidir no repetir el trajecte, així que vàrem acostar-nos al Collado de Castilla, per després flanquejar per sota de la muntanya passant per la Peña Nariz. Finalment acabes el sender a la pista que ens condueix al Santuari, on faríem un bon dinar.

NOCITO:
:
El nostre segon objectiu del cap de setmana era el Tozal de Guara des de Nocito, però la pluja ens ho va impedir. Però el descobriment de l’amagada Vall de Nocito, l’encant dels pobles de la cara nord del Tozal, el silenci i la solitud de la muntanya, l’arquitectura de les esglésies, els rius i els salts d’aigua plens de vida i força, la diversitat de la flora, l’amabilitat de la família Ortas Albas, el seu molt bon menjar,..., tot plegat ens van fer oblidar que plovia i que teníem pendent un cim. Millor, així tindrem una bona excusa per tornar-hi.
També vàrem visitar a l'església de San Úrbez (Any 800) a prop de Nocito sota la pluja. Diuen que el Sant té el poder d'invocar la pluja i encara es fan romeries per demanar aigua, però aquest cop nosaltres no la vàrem demanar, massa aigua teníem.
.
Foto 1: Circ glacial de San Miguel.
Foto 2: El boirós Moncayo.
Foto 3: Pont romànic a les portes de Nocito.
Foto 4: Església de Nocito i el seu cementiri.

1 comentari:

CARLES ha dit...

S'HAURÀ DE TORNAR DONCS QUAN FACI BON TEMPS...

AIXÒ DEVISITAR CEMENTIRIS, NO SERÀ
INFLUÈNCIA DE L'EULÀLIA?

VINGA UN PETONARRO DE COLORS I UNA ABRAÇADOTA, FAMÍLIA.