Coves de Zugarramurdi o cova de les bruixes:
Varen ser la nostra primera visita, un impressionant complex càrstic superficial. La cavitat principal, de 120 metres de longitud i de 12 metres d’alçada de mitjana, ha sigut produïda pel encara cabalós Infernuco Erreka.
Les coves ens van servir per conèixer millor a les bruixes i la seva persecució per part de la Inquisició, la qual volia abolir qualsevol celebració o ritual d’antigues creences o déus encara existents. Una altra cosa, que vàrem descobrir és l’origen de la paraula aquelarre, una de les paraules de l’euskera més conegudes. Davant d’una de les entrades de la cova hi ha un prat on les bruixes feien les reunions, el qual tenia el nom d’Akelarrea (“aker” vol dir boc negre i “larre” és camp). Segurament, la cacera i la matança de les bruixes de la zona, sobretot durant un famós i important judici a l'any 1610, encara va fer més popular el mot.
Els pobles de la Vall de Baztan i de Bidasoa:
L’ascensió la vàrem iniciar a Azkaine (França) a 160 m d’alçada a prop d’unes pedreres. La sortida és molt fàcil, fins i tot, arriba un cremallera al cim. El nostre camí per la vessant nord era entre prats verds, alguna borda, i fins i tot, algun salt d’aigua del Torrent de las Trois Fontaines. Després de deixar un petit bosc de pins negres i encarar l’últim tram de l’ascensió entre cavalls, el més dur del dia, vàrem arribar a les vies del tren i a les escales que donen pas al transitat i especulat cim. Un cim molt humanitzat i amb una altitud modesta, però un mirador excepcional de la costa de l’Iparralde.
.
Entre cim i cim, bé havíem de sopar, i vàrem anar a un molí de farina de blat a Amaiur, l’Amaiurko Errota. Vàrem veure el seu mecanisme, restaurat i en funcionament. I vàrem tastar els Talos, fets amb la farina de blat de moro que produeix el molí. Així, que vàrem tastar un de xistorra, un de formatge i un de xocolata per les postres. Què bo!!!
Aiako Harria o Penyes d’Aia:
Aquestes penyes es troben a la muga entre Gipuzcoa i Nafarroa, i les formen tres cims de granit l’Irumugarrieta (786), el Txurrumurru (820) i l’Erroilbide (837). La ruta que vàrem escollir va ser circular, sortíem del coll d’Aritxulegi, per dirigir-nos fins al coll d’Elurretxeko i d’aquí començar a ascendir les penyes, començant pel més baixet per acabar al cim més alt passant per la famosa anella del Txurrumurru. La ruta és impressionant, prats verds, boscos, salts d’aigua, grimpades per granit i les vistes no es poden descriure amb paraules, per una banda tens el paisatge gairebé suís de l’embassament de San Anton i per l’altra banda tens la ciutat de Donosti i les seves platges.
I ja s’acumulen els caps de setmana amb èxits, ara només ens falta alguna cosa gran.....
1 comentari:
HOLA FAMÍLIA, GAIRES CAPS DE SETMANA LLARGS COM AQUEST I AMB AQUESTA DIETA... DIGUEM HIPOCALÒRICA( EJEM!!!)I NO US CONEIXEREM DE PRIMETS QUE US QUEDAREU.
UN PETÓ BEN GROS
Publica un comentari a l'entrada