QUAN UN CAMÍ ESDEVÉ SENDER...

Si en una ressenya apareixen les frases “un camí esdevé sender” o “una pista esdevé camí”, no la seguiu, perquè quan posi camí serà una pista i quan digui pista serà un sender... Bé, nosaltres per pujar a la Creu d’Aragall a la Serra de l’Ordal vàrem seguir una ressenya d’aquestes i, a més, amb problemes de lateralitat.
Vàrem iniciar el camí al final del carrer Pau Casals de Castellví de Rosanes, on s’inicia una pista sense asfaltar que la seguirem fins a la Masia Ca l’Alegre del s. XIV. Un cop a la masia seguirem a la dreta per una pista i fins a un revolt on trobarem l’imponent roure de Ca l’Alegre, aquí seguirem la pista de la dreta i no la deixarem. Passarem per un camí tancat amb una cadena, el deixarem a la nostra esquerra, nosaltres no deixem la nostra pista. Fins que ens trobarem una altra cadena en un revolt a la dreta la qual travessarem i la nostra pista es va estretant fins passar a ser un camí tancat per roures i alzines. Seguirem una estona aquest camí fins que va a parar a una pista ben ampla, i ja comencem a veure el nostre objectiu. D’aquí tirem a la dreta, sembla que baixa el camí però només al principi, passarem per una gran pedra de conglomerat vermell i tirarem a l’esquerra passant per ginestes florides, arribarem a la urbanització de de la Creu d’Aragall. Seguim per un tros asfaltat, fins arribar al carrer Eucaliptus sense asfalta, i un cop arribem al final d’aquest carrer girem a la dreta, fins trobar a la nostra dreta una pineda que la seguirem fins al cim.

El cim de la Creu d’Aragall a 545 m té aspectes contradictoris, per una banda l’especulació i la massificació urbanística de Corbera ha espatllat la seva vessant sud, però l’àrea natural protegida del vessant nord, el de Castellví, encara conserva l’encant que té un bosc humit. Al cim trobarem per una banda antenes, un vèrtex geodèsic i una torre de vigilància forestal i per l’altra banda trobarem una gran creu (7 de febrer de 1900) i “El Mirador de Masia Engracia” de l’any 1911, un mirador a Montserrat, tots dos d’estils modernistes de principis de segle fet construir per una família burgesa de l’època, per una banda l’art i l’altra el progrés. El panorama del cim també val la pena, Montserrat, Collserola, Montpedrós i la Vall Baixa del Llobregat, i com no el Mar Mediterrani.
Una foto de grup i avall que ja només ens quedava desfer el camí i ara si que el coneixíem. 13 km, 250 metres de pujada en 3.30, un bon recorregut per una tarda d’estiu.
I sobretot seguirem i seguiu sempre les recomanacions que hi ha escrites al mirador de l’any 1911, us ho transcric tal qual:

"Protegiu als aucells.
Respecteu arbres y plantes.
No renegueu."

Foto 1: Roure de Ca 'Alegre.

Foto 2: Creu d'Aragall.

Foto 3: Mirador a Montserrat.

Foto 4: Desfent el camí entre ginestes.