COL·LECCIÓ D'INDRETS.

Ja fa uns anys, durant una setmana santa, ja vàrem intentar la Volta al Vignemale, però la neu i el típic mal de temps d’aquests dies ens van fer girar cua. Durant aquest cap de setmana hem pogut gaudir de l’espectacular volta i patir la seva duresa, encara que al final no va ser per tant. Un total d’uns 41 km, uns 2700 metres de desnivell positiu i uns tants de negatius, una volta amb una veritable sensació de trekking per la variabilitat del paisatge, un tresmil més per a la col·lecció, un solstici d’estiu ben fred, uns companys de trekking ben divertits i engreixant a poc apoc, les marmotes, i una col·lecció d’indrets per explicar, i dels quals no ens podem quedar amb un de sol.

.
SAN NICOLÁS DE BUJARUELO 1320 m:

:
El nostre punt d’inici i final, San Nicolás de Bujaruelo, el seu prat verd et convida a descansar, però ho faríem a la tornada. Les construccions de la zona, ara un refugi, eren un antic hospital de peregrins construït durant el segle XII i una ermita, aquests peregrins provenien de Gavarnie, d’on nosaltres hi tornarem. El soroll del Riu Ara ens acompanyarà a l’inici de la volta i el seu pont romànic de pedra s’acomiada de nosaltres fins a la tornada.

.
VALLE DE ARA (o de Cerbillonar):

:
És una de les valls més solitàries dels Pirineus, déu ser per la seva allargada i per la seva duresa final i/o perquè es troba eclipsada per la vall veïna d’Ordesa. S’estén fins al Circ d’Ara entre els ports fronteres del Puerto de los Mulos i de Cauterets, és a dir, la part alta de la conca del riu Ara. La vall disposa d’alguna cabana de pastor com el refugi d’Ordiso, la de Cerbillonar i la Choza de los Batanes. La vall ens comença a oferir unes vistes molt belles, com l’ampla Vall d’Otal, la Serra del Tendeñera, el Bacías i el conegut Corredor de la Moscowa.

.
PUERTO DE LOS MULOS 2590 m:

:
Un coll que no es deixa veure fins a l’últim moment, després d’una curta “enfarigola” per evitar el descens, arribem al final de la vall i al dur i descompost Puerto de los Mulos, on ens dóna accés a la Vall de Gaube, ja en territori francès, i al Parc National des Pyrénées. Les vistes milloren per moments, sobretot en el descens, la petita glacera del Vignemale, sempre impressiona, i la seva cara nord t’hipnotitza, "l’any vinent podrà ser?" et preguntes mentre l’observes.

.
REFUGE D’OULETTES DE GAUBE 2151 m:

:
Després de sortejar els meandres del riu, arribem al refugi, on passarem l’última nit de primavera. Però abans gaudirem de l’amfiteatre de pedra que tenim davant nostre, la cara nord, quina grandesa.

.
HOURQUETTE D’OSSOUE 2735 m:

:
Mentre ascendim aquest coll, mentre la primavera passa a ser estiu, passem bastant de fred, més que durant les últimes setmanes. Però ben abrigats gaudim de les últimes vistes del Couloir de Gaube i dels penjats seracs del Petit Vignemale, i en el fons pensem si les veurem durant l’hivern vinent, encara amb més fred, i sempre amb prudència i respecte. El coll és un altre regal de la volta i dels Pirineus, tornem a canviar de vistes i de vall, sempre millorant.

.
PETIT VIGNEMALE 3032 m:

:
Ascendim entre pedres i neu a aquest fàcil cim, amb unes vistes espectaculars, al costat el seu respectuós germà gran, el Vignemale, al fons el tímid Midi d’Ossau, més llunyà l’inconfusible Midi de Bigorre, més proper l’espectacle del Mont Perdut, el Swan, la Brecha de Roland i la Cara Nord del Taillon, i als nostres peus la glacera més gran dels Pirineus, la Glacera d’Ossoue. Què més es pot demanar a un cim? Val la pena allargar uns metres la volta per contemplar aquestes muntanyes.

.
REFUGE DE BAYSSELLANCE 2651 m:

:
Un refugi construït al 1899, promogut per Russell, inagurat el 26 d'agost del 1900. És el refugi guardat més antic dels Pirineus, i alhora és també el refugi guardat més alt dels Pirineus, ubicat a una alçada de 2.651m. Deu el seu nom a Adrien Baysellance que va ser president de la secció del sud-oest del CAF i també alcalde de Bordeaux. Un balcó amb unes vistes esplèndides, on una cocacola, encara les fa gaudir més.

.
VALL D’OSSOUE:

:
Primer unes pendents més fortes i en ziga-zaga, i després molt més pla i ampla, ens duen fins a l’envasament d’Ossoue a 1860 metres, on els nerets comencen a florir. Mentre descendim busquem les enterrades, en neu, coves de Russell, les Coves Bellevue, i no deixem de mirar enrere repetidament per acomiadar-nos del gran Vignemale.

.
COLLADO DE BERNATUARA 2336 m:

:
Des de la coneguda Cabana de Lourdes, aquest cop amb bon temps i rodejada de prats verds, ascendim la Vall de la Canau, el més dur de la jornada, últims metres de desnivell positiu, dividit en dos petits colls.

.
IBON DE BERNATUARA:

:
L’últim que imagines quan treus el cap pel coll, és la imatge que et trobaràs, una imatge que et recompensa l’últim esforç. És un lloc màgic, és com un “volcà” sense erupcions, on el seu cràter s’ha omplert d’aigua, un cercle perfecte. Les seves aigües cristal·lines, on els petits peixets s’espanten al nostre pas, desemboquen finalment al riu Ara. És un dels llacs més macos dels Pirineus, tot un indret.

.
VALLE DE BUJARUELO:

:
L’últim i dur esforç, uns 1000 metres de desnivell en només 4 km, una mitja d’un 25% d’inclinació, però és la recta final, bé la baixada final. A partir del Refugio de la Plana de Sandaruelo la inclinació va disminuint, però també apareixen les torres elèctriques que espatllen l’últim tram de la volta. Per fi el Pont de Bujaruelo ens deixa a l’inici, cansats, però amb bon gust de boca, masses indrets per pair.

.

Foto 1: Granota al Valle de Ara.

Foto 2: Ascendint pel Valle de Ara.

Foto 3: Descens des del Puerto de los Mulos.

Foto 4: La cara nord comença a aparèixer...

Foto 5: I el Refugi d'Oulettes de Gaube també.

Foto 6: El grandiós amfiteatre.

Foto 7: Ascensió a l'Hourquette d'Ossoue, al fons el Couloir de Gaube.

Foto 8: I els seracs penjats.

Foto 9: Vistes des del Petit Vignemale.

Foto 10: Refugi de Bayssellance.

Foto 11: Envasament d'Ossoue.

Foto 12: Cabana de Lourdes.

Foto 13: L'indret, l'Ibon de Bernatuara.

Foto 14: El final, Bujaruelo.

.

I un instant més.

DE CAMÍ A CASA.

Anar en bici de casa a la feina et permet descobrir nous indrets, noves curiositats i, el més important, et permet gaudir d’aquest camí. Aquests nous indrets a vegades estan just al camí, o molt a prop, o a vegades t’has de desviar una mica. I hi ha molta varietat, tens la platja, el delta, el mirador dels avions, o les masies del Parc Agrari. Avui us presento tres d’aquests nous indrets o curiositats del camí a casa.

.
LA PEDRA DE LA BARCA:

:
El Pont de la Barca és allò que em permet accedir al voral dret del riu, bé, a mi i a tothom que vol gaudir del riu. El motiu del nom és per què en aquest pont es troba una replica exacta de la Pedra de la Barca de Sant Boi, la qual, al segle XVIII, indicava el lloc exacte per on creuava el pas de la barca entre les dues ribes del riu. Des de l’any 1301, es van construir diferents ponts de fusta per travessar cap a l’altra banda. Aquests ponts van tenir durant segles un paper fonamental en el desenvolupament econòmic del delta del Llobregat. Però les riuades els arrossegaven i destruïen amb freqüència. Per aquest motiu, durant llargues temporades l’anomenada Barca de Semboy tornava a ser l’únic mitjà disponible per travessar l’aigua. El pas de la barca era, doncs, lloc de pas obligat, punt de trobada i centre neuràlgic de la vida local.
La fita original, descoberta al 2005, que assenyalava aquest punt, forma part d’una de les columnes del porxo de la masia de Can Comas, seu del Consorci del Parc Agrari, molt a prop de Sant Boi, però en el terme municipal de El Prat. És com els papers de Salamanca però en forma de pedra i més local.

.
Unes passarel·les de fusta, recentment inaugurades, ens faciliten l’accés a dos edificis de la Platja de Ca l’Arana i del Semàfor, ja al delta.

.
LA CASERNA DELS CARRABINERS:

:

Els primers edificis de la caserna daten del 1844. La seva construcció va ser promoguda pel Cos de Carrabiners Reials per reprimir el contraban, especialment de tabac, i vigilar la costa. Durant el cop militar del 1936, els carrabiners es van mantenir fidels a la república, fet que va precipitar-ne la dissolució en acabar la Guerra Civil. Des del 1939 fins el 1970, la caserna va ser ocupada per la Guàrdia Civil.

.
EL SEMÀFOR:

:

La construcció de l’edifici del Semàfor data de l’any 1887 i va ser feta per regular el trànsit marítim costaner i evitar accidents. Els guaites que hi vivien avisaven al castell de Montjuïc de qualsevol incidència. També recuperaven víctimes, objectes i embarcacions naufragades. L’edifici és d’estil neoclàssic i amb planta rectangular, comptava amb un mirador semicircular orientat al mar amb una pèrgola de ferro. Al soterrani hi havia dos cisternes per recollir l’aigua de la pluja. La consolidació d’aquest edifici ha estat duta a terme per l’Agència Catalana de l'Aigua com a compensació territorial per la implantació de la dessalinitzadora metropolitana.

.
Tot això és el que em trobo, a vegades allargant-lo, de camí a casa.

.

Foto 1: Platja de Ca l'Arana i Canal de la Bunyola.

Foto 2: L'original Pedra de la Barca a Can Comas.

Foto 3: La Caserna.

Foto 4: Interior de la Caserna.

Foto 5: El Semàfor.

Foto 6: Passarel·les que donen accés al primer pis del Semàfor.

... I DE FONS L'ANETO.

Aquests dies hem tingut de fons l’Aneto i més exactament la seva cara sud. Cada vegada que hem fet la foto de cim, dèiem “ei!! Què surti l’Aneto!”. Tot un plaer compartir les fotos de cim amb ell, i sobretot si aquests cims són menys massificats que aquest.

.
CASTANESA, UN NOU MIRADOR.

.
Divendres, gràcies a les festes del nostre municipi laboral, l’Anna i jo ens vàrem avançar per pujar a Benasque. El cim que havíem d’escollir s’havia de fer arribant aquell mateix dia. Vàrem deixar el cotxe a l’aparcament superior de les solitàries pistes d’esquí, al Pla de l’Ampriu. Aquí vàrem seguir una des les pistes d’esquí fins al Coll de Bacibé. Un cop al coll vàrem girar cap a l’esquerra, cap al Nord, per una verda i pronunciada pendent. Mentre la vegetació comença a desaparèixer, les fites comencen a marcar-nos el camí correcte fins al cordal del Pasolobino, tot un pedregam descompost. Un cop a la fàcil carena, anem acumulant cims de noms impronunciables; el Pasolobino (2783 m), el Passet de Vallverdera, el cim principal; la Tuca de Castanesa (2861 m), la Tuca de les Roques Trencades (2755 m) i, per últim, l’Estiba Freda (2691 m). Gaudim de les vistes que ens ofereix una carena, a banda i banda, el dia clar ens acompanya durant tota la sortida. Unes vistes de 360º, el Turbon, el Cotiella, el Mont Perdut, Posets, Perdiguero, les Maladetes, Vallibierna, els pobles de Benasque i Eriste i el seu embassament i com no, l’Aneto, no sabies on mirar. El que més ens va impressionar és el canvi de color, dels prats verds al negre de les petites lloses de pissarra que formaven l’últim tram de la carena. I la soledat, només ens trobem una persona et tot el dia, no sabem si és per què és divendres o la zona és poc transitada. Descendim des de l’últim cim cap al fons de la vall, a la Pleta Negra, buscant una pista forestal que al Mapa Alpina Maladeta Aneto no existeix. Però abans tindrem un parell de trobades amb l’escurçó pirinenc, creiem, fins llavors no ens havien presentat. Per fi, arribem a la pista, la qual si ascendíssim ens duria a la Cabana d’Ardonés, però nosaltres la descendim fins a la carretera, on encara ens faltarà 1 km fins al cotxe. Un dia descobrint indrets i miradors, mentre coneixem desconeguts habitants dels Pirineus. Esperem que les pistes de Cerler no augmentin cap a Ardonés i destrueixin més indrets.

.
Toponímia de Castanesa: Segons en Pep Coll, el poble de Castanesa va ser fundat pels moros. El nom ve de “casta negra”, i vol dir precisament això, raça de gent de pell fosca. N’hi ha d’altres que opinen que els fundadors del poble no eren moros sinó gitanos, o potser fins i tot negres. També potser que el nom provingui de l’arrel indoeuropea kast-, que vol dir elevat o alt.

.
DOS RUSSELLS, 100 ANYS.

.
Que millor que l’any del centenari de la mort d’Henry Russell (1834-1909), un comte apassionat pels Pirineus, ascendir els cims que duen el seu nom, bé, la veritat, una coincidència no buscada. Russell va ascendir aquest cim a l’agost de 1865 amb l’advocat i pirineista Charles Packe (1826-1896) i li va voler posar de nom “Petit néthou”, també es coneixia com a Tuca del Cap de la Vall. Però Packe va anotar en el seu mapa Russell, en honor al seu company que va realitzar la primera ascensió, i així es va passar a nomenar el cim, encara en vida del comte.Comencem des de la Cabana de Pescadors, el Refugi de Vallibierna o de Coronas a 1970 m, una edificació coneguda per diferents noms. Aquí hem passat la nit fent bivac, la cabana i, tot i més, estava a rebentar de gent. Sort que tota aquesta gent anava cap a l’Aneto, i ràpidament la nostra ascensió va ser bastant solitària. En el principi del recorregut seguim el GR-11, fins a la Pleta de LLosas, un indret, seguidament ascendim fins a l’Ibon de Llosas 2480 m, el segon indret del dia, als peus de l’Aneto, del Tempestades i de la Cresta de Llosas. A partir d’aquí comencem a trepitjar clapes de neu i arribem a l’Ibonet o Ibon Superior de Llosas, on el flanquegem per l’esquerra. En pocs minuts abandonarem el còmode camí per ascendir cap al Nord, seguint sempre les fites. Aviat veiem la terrassa que ens ha de conduir al Russell, dubtem una mica ja que aquesta encara té neu. Trepitjant neu continua, arribem a la gran cornisa diagonal, vertiginosa però fàcil, un cop al final d’aquesta seguim per una canal amb pedra descomposta i amb neu que ens trobem de front, la canal verdosa de l’esquerra no la trobem. Sortim de la canal, i ja només ens queda el fàcil tram final fins al Pico Russell, el cim principal amb 3207 metres, el primer tresmil de l’any que podem comptabilitzar. Al cim veiem que haurem de descartar els cims més orientals, la neu ens barra el pas en el flanqueig del següent cim, i a més no tenim ganes de complicar-nos la sortida. Però després de menjar, si que decidim acostar-nos a la Punta de la Brecha Russell a 3192 metres, seguint l’ampla cresta. Des d’aquí si que veiem fites que ens duen per la canal herbosa, que no havíem vist des de sota, fins a la cornisa. Aquí ja descendim aprofitant el màxim la neu, no ens enfonsem gaire, i arribem a la parada obligatòria de l’Ibon de Llosas, on et convida a relaxar-te, però no gaire ja que encara queda el tram final, que es fa llarg i més de tornada. El Russell et permet gaudir de la tranquil·litat i de les vistes més orientals del Massís de les Maladetes, al Nord el Mulleres, al Sud el Vallibierna, a l’Est Besiberris i la Pica i al Oest la terrorífica Cresta de Salenques, el Tempestades .... i de fons l’Aneto.

.

.

Foto 1: Tuca Castanesa i de fons l'Aneto.

Foto 2: Pico Russell i de fons l'Aneto.

Foto 3 i 4: Vistes des de la Carena del Castanesa, Vallibierna i l'Aneto, sobrevolant-lo una avioneta.

Foto 5: Escurçó Pirinenc? encantada, espero no tornar-lo a veure.

Foto 6: Impressiona el color de la terra.

Foto 7: La pista, el final de la Vall d'Ardonés.

Foto 8: Iniciem l'ascensió al Russell, vistes del Vallibierna i el seu pas de cavall.

Foto 9: Cresta de Salenques des del Russell.

Foto 10: La canal de pujada.

Foto 11: Punta de la Brecha Russell.

Foto 12: Ibon de Llosas, descansem?

CAN DIMONI.

Dissabte 6 del mes 6 a les 6 del vespre, amb una mica de retard per part de la companya, també dita germana, vàrem quedar prop de l’estació de ferrocarrils per emprendre el camí en bici, per segona vegada, fins a les Basses de Can Dimoni. Després de deixar els carrers del poble, els cotxes, les fàbriques del polígon i el centre comercial, arribem al Parc Agrari, avui està d’alló més tranquil, és dissabte!!!! Aquí, entre carxofes, ja florides, seguirem el Camí de les Salines, girarem a la dreta pel Camí Ferran Puig i un cop passades un grup de figueres girarem a l’esquerra per agafar el Camí de Cal Francès, el qual ja no deixarem. Passarem per sobre d’una via fèrria a través d’un pont, després en seguirem una altra fins a trobar un transformador en una gran corba. Aquí agafarem el camí ample de la dreta, fins a arribar a una zona de picnic i on creurem la Riera Roja. Aquí ja visualitzem els canyissars de la Bassa Gran de Can Dimoni, i comencem a gaudir de l’indret. Les següents basses ens costen més trobar-les, la seva barrera de canyissars és molt espessa i al moure’ls espantem a les aus. Les basses són fruit d’excavacions profundes per a l’extracció d’àrids i de l’abandonament de la gravera, les quals es van inundar d’aigua gràcies a l’aqüífer superficial del delta, és estrany que aquest cop la mà de l’home hagi creat un indret, en comptes de destruir-lo i en el mateix poble de Sant Boi.

.
Com aquest cop vàrem trobar les basses a la primera, i encara quedaven hores de llum i força per pedalejar, ens vàrem dirigir cap al mar. Vàrem seguir el Camí de Cal Francès fins a la Carretera de Viladecans. Durant 2 km vàrem agafar aquesta carretera direcció a Viladecans, fins a una gran rotonda on agafaríem el Camí de Les Filipines o del Mar (com li ha posat l’ajuntament). Aquí, ja més segures pel carril-bici, arribem fins a l’abandonat càmping de La Ballena Alegre i una benzinera, i per unes pistes sense asfaltar arribem a la Platja de Les Filipines, que no estava en les seves millors condicions, però la llum del vespre la convertia en tot un indret. Una ràpida remullada de peus a l’aigua encara freda i cap a casa, desfent tot el recorregut, al final uns 26 km. La llum del vespre ens fa preciosa la tornada...

.

.

Foto 1: Camí de Ferran Puig, després de les figueres a l'esquerra. (Foto del 08.05)

Foto 2: On està el mar??? Com a mínim les basses. (Foto del 08.05)

Foto 3: Bassa Gran de Can Dimoni.

Foto 4: Bassa petita.

Foto 5: Platja de Les Filipines.

Foto 6: Tornem...

Un instant a la platja.....

TRIPLET DE CLÀSSIQUES.

Seguint el passos del Barça, aquesta temporada hem aconseguit tres canals, no de gran dificultat, però si clàssiques. L’Ordiguer a la Serra del Cadí, la Gran Diagonal a Peña Telera i aquest cap de setmana l’espectacular Cara Nord al Mont Perdut, la Champions del triplet.

.
Hi ha ascensions on poses en una balança la duresa, la pluja, la motxilla, el desnivell,... i en l’altre costat hi poses la Vall de Pineta i el Mont Perdut i la seva cara nord, i sempre guanyen aquests últims, encara que si tens dos dits de front i una mica de seny, només veuries la cara negativa de la muntanya, serà que ens falta un bull o que la balança està mal calibrada??

?
Dissabte arribem als peus del Balcó de Pineta, és la tercera vegada que l’ascendim i sabem com les gasta. Així que amb molta paciència, i amb molt de pes sobre les nostres espatlles comencem a restar desnivell, un compte enrere llarg, exactament 1250 metres. Finalment, després de trepitjar alguna clapa de neu, de granissar, del conus final i dels llamps, arribem al Balcó, i sense gaudir gaire de l’espectacle que t’ofereix l’escenari, ens posem a muntar la tenda. Mentre plou sopem, només desitgem que al dia següent faci bo i que la neu ens acompanyi.

.
Diumenge, sortim de la tenda mentre surt el sol, però tothom ha decidit sortir a la mateixa hora, això em sona.... Ens acostem a la paret i als temuts seracs, els quals no miro gaire, aquí avancem a la gent que s’està equipant. Nosaltres ja veníem equipats de la tenda, aquí ens posem el casc i traíem els piolets, per encarar l’estètic i amagat primer corredor, màx. 45º. Aquest corredor ens duu a la glacera intermèdia on poc a poc es suavitza la pendent. Abans de la rimaia fem un petit descans, i la gent va passant, això em sona..... La segona dificultat del dia que ens trobem és la rimaia, on la trobem bastant bé, només un pas llarg i amunt. Una forta pendent ens duu fins al segon i últim corredor del dia, on també trobem la pendent màxima, uns 55-60º, amb gel i aigua. I on trobem a tothom, i amb ells el tap, vàrem arribar a contar unes 13 persones demanant tanda. No ens quedava més remei que esperar i esquivar els trossos de gel que anaven caient. Veient aquests i veient la quantitat d’aigua i que sentíem, sabíem que faríem algun llarg de roca. Quan va desaparèixer tothom i estàvem ben tranquils, després de més d’una hora d’espera, vàrem treure la corda i vàrem iniciar dos llargs de roca de 30 metres, màxim III. Un cop superats, una mica més de neu, un flanqueig i el llarg llom final. I per fi el Mont Perdut era altre cop nostre, i aquest cop per la seva cara nord, una ruta d’ascensió clàssica i un cim d’obligada conquesta. Quan ets dalt una felicitat indescriptible t’envaeix, bé millor quan ets a baix. Gaudim de les vistes i de les valls que rodegen el cim, la Vall d’Ordesa, Añisclo i de Pineta, i de la curiosa forma de gamba de la paret del Cilindro, sempre m’ha agradat. Descendim la famosa Escupidera, aquest cop esglaonada i en condicions molt bones. Fem l’última remuntada del dia fins al Collado del Cilindro i seguim descendint, fins al curt ràpel d’uns 15 metres. Aquí deixem l’alpinisme per fer una mica de barranquisme, el ràpel és un salt d’aigua, i a les ressenyes diu que es pot trobar humit, ejem, ejem! La tarda la dediquem a recollir aigua, a menjar, a una migdiada de dues hores, a gaudir del Balcó i dels isards, i a menjar més, ja estava tot fet.

.

Dilluns, desfem la baixada fins a Pineta, aquest cop sense pressa, amb la feina feta, fins i tot, la motxilla semblava que ja no pesava tant, llavors en aquests moments és quan la balança es descalibra, i totes les coses negatives desapareixen, i només queden els cims, la bellesa dels indrets,.... i ja només penses en què faràs la setmana vinent.

.

Dades tècniques: Cara Nord Clàssica al Mont Perdut.

.

Punt de partida: 1er dia Pineta 1275 m, 2on dia Balcó de Pineta 2520 m.
Cim: Mont Perdut 3355 m.
Desnivell en corredor: 700 metres.
Material utilitzat el 31.05.09: Per a l’ascensió: casc, piolets, grampons, corda, friends, un alien, bagues de reunió i pitons (llarg final de 55 metres, III). Per al descens (Collado del Cilindro), una corda de 60 m per al ràpel.

Horari:
30.05.2009: 5 h, de Pineta al Balcó (dormir en tenda).

31.05.2009: 4 h 50 m Aproximació, més el corredor, més cim. (+ 1h 15 m de cua).

2 h 45 m Descens del Mont Perdut al Balcó.

01.06.2009: 3 h Descens del Balcó a Pineta.

Primera ascensió: Roger de Monts, Celestin Passet i François Bernat-Salles al 1888.

:
O la muntanya és molt petita o internet molt gran???
- Tubalu.
- Galeria de Tubalu.
- Remi Thivel.
.
Foto 1: Els seracs i el primer corredor.
Foto 2: La rimaia.
Foto 3: Qui és l'últim??
Foto 4: És el nostre torn...
Foto 5: I l'última dificultat abans del cim.
Foto 6: La Gamba.
Foto 7: David al Mont Perdut, 3355 m.
Foto 8: L'Escupidera.
Foto 9: El ràpel, alpinisme o barranquisme?
Foto 10: Pineta, descalibrant la balança...
Foto 11: Cara Nord Clàssica del Mont Perdut.
.
Més fotos a Cesboi.
I per un instant oblides els aspectes negatius.

PUIG MADRONA.

Continuant amb les sortides de tarda i el projecte, a molt llarg termini, dels 100 Cims dimarts passat ens vàrem acostar a El Papiol i a la Serra de Collserola. Iniciem la sortida a les famoses Escletxes de El Papiol, prop d’una fàbrica-magatzem de totxanes i teules.

.

El camí no té pèrdua, a més es troba molt ben senyalitzat gràcies a les rutes de btt. La primera parada obligatòria és l’Ermita de la Salut, al peu del nostre cim, amb una part de la seva arquitectura preromànica, l’ermita es troba documentada des de finals del segle IX, i era dedicada a Santa Eulàlia de Madrona, més tard a Sant Pere i finalment, i fins a l’actualitat, a la Mare de Déu de la Salut. Seguim ascendint fins ja al Puig Madrona, límit entre els termes de El Papiol i Valldoreix (Sant Cugat). Els seus 341 metres d’alçada ens ofereixen unes boniques vistes de Collserola i de la part baixa del Baix Llobregat. El cim disposa d'un vèrtex geodèsic, d’una gran torre de vigilància d’incendis, on les vistes encara deuen ser més impressionants, i també es té constància d’un poblat ibèric dalt d’aquest turó. El nom del cim, Madrona, és l’antic nom que rebia el poble de El Papiol. Per acabar la sortida ens passegem, mentre comença a fosquejar, entre el passadissos rocosos de Les Escletxes, un de més ample i un altre de més estret. Unes formacions geològiques singulars, un sistema càrstic tabular molt degradat per l’ús de la roca en la producció de teules i altres materials i altres gambarrades. Les parets més altes fan cosa de 5 m d’alçada aproximadament i hi trobem algunes vies d’escalada esportiva.

*Tècnicament, les Escletxes, a 170 m, són grans esquerdes obertes en un massís rocós mesozoic, ocasionades per l'assentament damunt un terreny argilós i estovat per filtracions naturals. Quina cultura!!

.

.

Foto 1: Projecte 100 cims, 100 donuts.

Foto 2: Ermita de la Salut.

Foto 3: Puig Madrona.

Foto 4: Les Escletxes, aquí la més ample i on es troben, principalment, les vies d'escalada.

Foto 5: El Papiol amb el seu castell, ja s'acaba el dia.