Aquests dies hem tingut de fons l’Aneto i més exactament la seva cara sud. Cada vegada que hem fet la foto de cim, dèiem “ei!! Què surti l’Aneto!”. Tot un plaer compartir les fotos de cim amb ell, i sobretot si aquests cims són menys massificats que aquest..
CASTANESA, UN NOU MIRADOR.
CASTANESA, UN NOU MIRADOR.
.
Divendres, gràcies a les festes del nostre municipi laboral, l’Anna i jo ens vàrem avançar per pujar a Benasque. El cim que havíem d’escollir s’havia de fer arribant aquell mateix dia. Vàrem deixar el cotxe a l’aparcament superior de les solitàries pistes d’esquí, al Pla de l’Ampriu. Aquí vàrem seguir una des les pistes d’esquí fins al Coll de Bacibé. Un cop al coll vàrem girar cap a l’esquerra, cap al Nord, per una verda i pronunciada pendent. Mentre la vegetació comença a desaparèixer, les fites comencen a marcar-nos el camí correcte fins al cordal del Pasolobino, tot un 
pedregam descompost. Un cop a la fàcil carena, anem acumulant cims de noms impronunciables; el Pasolobino (2783 m), el Passet de Vallverdera, el cim principal; la Tuca de Castanesa (2861 m), la Tuca de les Roques Trencades (2755 m) i, per últim, l’Estiba Freda (2691 m). Gaudim de les vistes que ens ofereix una carena, a banda i banda, el dia clar ens acompanya durant tota la sortida. Unes vistes de 360º, el Turbon, el Cotiella, el Mont Perdut, Posets, Perdiguero, les Maladetes, Vallibierna, els pobles de Benasque i Eriste i el seu embassament i com no, l’Aneto, no sabies on mirar. El que més ens va impressionar és el canvi de color, dels prats verds al negre de les petites lloses de pissarra que formaven l’últim tram de la carena. I la soledat, només ens trobem una persona et tot el dia, no sabem si és per què és divendres o la zona és poc transitada. Descendim des de l’últim cim cap al fons de la vall, a la Pleta Negra, buscant una pista forestal que al Mapa Alpina Maladeta Aneto no existeix. Però abans tindrem un parell de trobades amb l’escurçó pirinenc, creiem, fins llavors no ens havien presentat. Per fi, arribem a la pista, la qual si ascendíssim ens duria a la Cabana d’Ardonés, però nosaltres la descendim fins a la carretera, on encara ens faltarà 1 km fins al cotxe. Un dia descobrint indrets i miradors, mentre coneixem desconeguts habitants dels Pirineus. Esperem que les pistes de Cerler no augmentin cap a Ardonés i destrueixin més indrets.
Divendres, gràcies a les festes del nostre municipi laboral, l’Anna i jo ens vàrem avançar per pujar a Benasque. El cim que havíem d’escollir s’havia de fer arribant aquell mateix dia. Vàrem deixar el cotxe a l’aparcament superior de les solitàries pistes d’esquí, al Pla de l’Ampriu. Aquí vàrem seguir una des les pistes d’esquí fins al Coll de Bacibé. Un cop al coll vàrem girar cap a l’esquerra, cap al Nord, per una verda i pronunciada pendent. Mentre la vegetació comença a desaparèixer, les fites comencen a marcar-nos el camí correcte fins al cordal del Pasolobino, tot un 
pedregam descompost. Un cop a la fàcil carena, anem acumulant cims de noms impronunciables; el Pasolobino (2783 m), el Passet de Vallverdera, el cim principal; la Tuca de Castanesa (2861 m), la Tuca de les Roques Trencades (2755 m) i, per últim, l’Estiba Freda (2691 m). Gaudim de les vistes que ens ofereix una carena, a banda i banda, el dia clar ens acompanya durant tota la sortida. Unes vistes de 360º, el Turbon, el Cotiella, el Mont Perdut, Posets, Perdiguero, les Maladetes, Vallibierna, els pobles de Benasque i Eriste i el seu embassament i com no, l’Aneto, no sabies on mirar. El que més ens va impressionar és el canvi de color, dels prats verds al negre de les petites lloses de pissarra que formaven l’últim tram de la carena. I la soledat, només ens trobem una persona et tot el dia, no sabem si és per què és divendres o la zona és poc transitada. Descendim des de l’últim cim cap al fons de la vall, a la Pleta Negra, buscant una pista forestal que al Mapa Alpina Maladeta Aneto no existeix. Però abans tindrem un parell de trobades amb l’escurçó pirinenc, creiem, fins llavors no ens havien presentat. Per fi, arribem a la pista, la qual si ascendíssim ens duria a la Cabana d’Ardonés, però nosaltres la descendim fins a la carretera, on encara ens faltarà 1 km fins al cotxe. Un dia descobrint indrets i miradors, mentre coneixem desconeguts habitants dels Pirineus. Esperem que les pistes de Cerler no augmentin cap a Ardonés i destrueixin més indrets..
Toponímia de Castanesa: Segons en Pep Coll, el poble de Castanesa va ser fundat pels moros. El nom ve de “casta negra”, i vol dir precisament això, raça de gent de pell fosca. N’hi ha d’altres que opinen que els fundadors del poble no eren moros sinó gitanos, o potser fins i tot negres. També potser que el nom provingui de l’arrel indoeuropea kast-, que vol dir elevat o alt.
Toponímia de Castanesa: Segons en Pep Coll, el poble de Castanesa va ser fundat pels moros. El nom ve de “casta negra”, i vol dir precisament això, raça de gent de pell fosca. N’hi ha d’altres que opinen que els fundadors del poble no eren moros sinó gitanos, o potser fins i tot negres. També potser que el nom provingui de l’arrel indoeuropea kast-, que vol dir elevat o alt.
.
DOS RUSSELLS, 100 ANYS.
DOS RUSSELLS, 100 ANYS.
.
Que millor que l’any del centenari de la mort d’Henry Russell (1834-1909), un comte apassionat pels Pirineus, ascendir els cims que duen el seu nom, bé, la veritat, una coincidència no buscada. Russell va ascendir aquest cim a l’agost de 1865 amb l’advocat i pirineista Charles Packe (1826-1896) i li va voler posar de nom “Petit néthou”, també es coneixia com a Tuca del Cap de la Vall. Però Packe va anotar en el seu mapa Russell, en honor al seu company que va realitzar la primera ascensió, i així es va passar a nomenar el cim, encara en vida del comte.Comencem des de la Cabana de Pescadors, el Refugi de Vallibierna o de Coronas a 1970 m, una edificació coneguda per diferents noms. Aquí hem passat la nit fent bivac, la cabana i, tot i més, estava a rebentar de gent. Sort que tota aquesta gent anava cap a l’Aneto, i ràpidament la nostra ascensió va ser bastant solitària. En el principi del recorregut seguim el GR-11, fins a la Pleta de LLosas, un indret, segui
dament ascendim fins a l’Ibon de Llosas 2480 m, el segon indret del dia, als peus de l’Aneto, del Tempestades i de la Cresta de Llosas. A partir d’aquí comencem a trepitjar clapes de neu i arribem a l’Ibonet o Ibon Superior de Llosas, on el flanquegem per l’esquerra. En pocs minuts abandonarem el còmode camí per ascendir cap al Nord, seguint sempre les fites. Aviat veiem la terrassa que ens ha de conduir al Russell, dubtem una mica ja que aquesta encara té neu. Trepitjant neu continua, arribem a la gran cornisa diagonal, vertiginosa però fàcil, un cop al final d’aquesta seguim per una canal amb pedra descomposta i amb neu que ens trobem de front, la canal verdosa de l’esquerra no la trobem. Sortim de la canal, i ja només ens queda el fàcil tram final fins al Pico Russell, el cim principal amb 3207 metres, el primer tresmil de l’any que podem comptabilitzar. Al cim veiem que haurem de descartar els cims més orientals, la neu ens barra el pas en el flanqueig del següent cim, i a més no tenim ganes de complicar-nos la sortida. Però després de menjar, si que decidim acostar-nos a la Punta de la Brecha Russell a 3192 metres, seguint l’ampla cresta. Des d’aquí si que veiem fites que ens duen per la canal herbosa, que no havíem vist des de sota, fins a la cornisa. Aquí ja descendim aprofitant el màxim la neu, no ens enfonsem gaire, i arribem a la parada obligatòria de l’Ibon de Llosas, on et convida a relaxar-te, però no gaire ja que encara queda el tram final, que es fa llarg i més de tornada. El Russell et permet gaudir de la tranquil·litat i de les vistes més orientals del Massís de les Maladetes, al Nord el Mulleres, al Sud el Vallibierna, a l’Est Besiberris i la Pica i al Oest la terrorífica Cresta de Salenques, el Tempestades .... i de fons l’Aneto.
Que millor que l’any del centenari de la mort d’Henry Russell (1834-1909), un comte apassionat pels Pirineus, ascendir els cims que duen el seu nom, bé, la veritat, una coincidència no buscada. Russell va ascendir aquest cim a l’agost de 1865 amb l’advocat i pirineista Charles Packe (1826-1896) i li va voler posar de nom “Petit néthou”, també es coneixia com a Tuca del Cap de la Vall. Però Packe va anotar en el seu mapa Russell, en honor al seu company que va realitzar la primera ascensió, i així es va passar a nomenar el cim, encara en vida del comte.Comencem des de la Cabana de Pescadors, el Refugi de Vallibierna o de Coronas a 1970 m, una edificació coneguda per diferents noms. Aquí hem passat la nit fent bivac, la cabana i, tot i més, estava a rebentar de gent. Sort que tota aquesta gent anava cap a l’Aneto, i ràpidament la nostra ascensió va ser bastant solitària. En el principi del recorregut seguim el GR-11, fins a la Pleta de LLosas, un indret, segui
dament ascendim fins a l’Ibon de Llosas 2480 m, el segon indret del dia, als peus de l’Aneto, del Tempestades i de la Cresta de Llosas. A partir d’aquí comencem a trepitjar clapes de neu i arribem a l’Ibonet o Ibon Superior de Llosas, on el flanquegem per l’esquerra. En pocs minuts abandonarem el còmode camí per ascendir cap al Nord, seguint sempre les fites. Aviat veiem la terrassa que ens ha de conduir al Russell, dubtem una mica ja que aquesta encara té neu. Trepitjant neu continua, arribem a la gran cornisa diagonal, vertiginosa però fàcil, un cop al final d’aquesta seguim per una canal amb pedra descomposta i amb neu que ens trobem de front, la canal verdosa de l’esquerra no la trobem. Sortim de la canal, i ja només ens queda el fàcil tram final fins al Pico Russell, el cim principal amb 3207 metres, el primer tresmil de l’any que podem comptabilitzar. Al cim veiem que haurem de descartar els cims més orientals, la neu ens barra el pas en el flanqueig del següent cim, i a més no tenim ganes de complicar-nos la sortida. Però després de menjar, si que decidim acostar-nos a la Punta de la Brecha Russell a 3192 metres, seguint l’ampla cresta. Des d’aquí si que veiem fites que ens duen per la canal herbosa, que no havíem vist des de sota, fins a la cornisa. Aquí ja descendim aprofitant el màxim la neu, no ens enfonsem gaire, i arribem a la parada obligatòria de l’Ibon de Llosas, on et convida a relaxar-te, però no gaire ja que encara queda el tram final, que es fa llarg i més de tornada. El Russell et permet gaudir de la tranquil·litat i de les vistes més orientals del Massís de les Maladetes, al Nord el Mulleres, al Sud el Vallibierna, a l’Est Besiberris i la Pica i al Oest la terrorífica Cresta de Salenques, el Tempestades .... i de fons l’Aneto..
.
Foto 1: Tuca Castanesa i de fons l'Aneto.
Foto 2: Pico Russell i de fons l'Aneto.
Foto 3 i 4: Vistes des de la Carena del Castanesa, Vallibierna i l'Aneto, sobrevolant-lo una avioneta.
Foto 5: Escurçó Pirinenc? encantada, espero no tornar-lo a veure.
Foto 6: Impressiona el color de la terra.
Foto 7: La pista, el final de la Vall d'Ardonés.
Foto 8: Iniciem l'ascensió al Russell, vistes del Vallibierna i el seu pas de cavall.
Foto 9: Cresta de Salenques des del Russell.
Foto 10: La canal de pujada.
Foto 11: Punta de la Brecha Russell.
Foto 12: Ibon de Llosas, descansem?
1 comentari:
òstres Neus! Em fas venir ganes de pujar cims!! Aquesta setmana vam fer el Raid a Coll de Nargó, molt xulo! Unes vistes i pistes molt guapes per fer amb bici! La setmana del 4 -5 miararem de fer muntanya.
I per sant Joan què feu?
Una abraçada i a disfrutar!
Publica un comentari a l'entrada