ALPS’10: INTENT DE MONT POURRI.

Des de la nostra vall, per uns dies, la Val de Ponturin, veiem el seu punt culminant, el Mont Pourri de 3779 metres. Per accedir a ell vam reservar al refugi de Mont Pourri a 2370 metres, el qual ja es troba dins del Parc Nacional de la Vanoise. L’ascensió al refugi la vam fer amb presses, els francesos sopen massa aviat, des de Les Lanches a 1523 metres i vam ascendir els 860 metres de desnivell, va ser un hiperactiu dimarts, en comparació al dilluns anterior. El sopar del refugi va ser aviat, però deliciós i, fins i tot, vam provar el seu genepi casolà. La nit va ser curta, perquè per a l’ascensió al cim, l’hora per esmorzar era a les 3.30, uuuffff! Al sortir del refugi ens adonem que ens havíem deixat un frontal, pugem amb només un per la inclinada morrena, amb més pena que glòria, no és qüestió de contaminar lumínicament la nit de les llàgrimes de Sant Llorenç. A mesura que va sortint el sol i la Grand Casse es tenyeix de taronja, també ens comença a ploure, decidim baixar. Després veiem que ha estat passatgera l’aigua caiguda, així que tornem a recuperar el desnivell perdut fins al peus de la glacera de Geay. Aquí veiem que els primers metres són sobre gel vell, caminem encordats uns metres, els menys drets, i quan la inclinació augmenta ho deixem estar, no em veig pujant per allà i, menys, baixant. Així que deixem el cim per a un altre dia, i gaudim dels 1500 metres de descens fent nombroses fotos, visitant l’antic refugi de Mont Pourri convertit en un petit museu en alçada, i xerrem amb els guardes del refugi i ens comenten que fins a principis de juliol no surt el gel de la glacera, i l’ascensió és més senzilla, ens ho apuntem a l’agenda, el Mont Pourri ha quedat pendent. Després de l’intent un bon berenar i una bona migdiada...

.
Primera ascensió: William Mathews amb els guies de Chamonix Jean-Baptiste i Michel Croz i amb el geòleg i capellà T. G. Bonney el 4 d’octubre de 1961 per la glacera de Geay (sense canvi climàtic), i van marcar com a alçada del cim 3797 metres (bona precisió per a l’època), i també van anotar que la Grand Casse és el punt culminant de la Vanoise.
Toponímia: Mont Pourri vol dir Mont Podrit, en totes les ressenyes comenten que és un mal nom per a aquesta bella muntanya, nosaltres vam trobar ben podrida la seva glacera i morrena, però ben espectacular.

.
Foto 1: Mont Pourri des de la zona d’escalada de Le Moulin, el dilluns de reconeixement.
Foto 2: La Grand Casse ataronjada.
Foto 3: La glacera de Geay, fins a la taca blanca va ser la nostra ascensió.
Foto 4: Desfem el camí “por el filillo” de la morrena.
Foto 5: Interior de l’antic refugi de Mont Pourri, convertit en museu.

ALPS’10: ARÊTE DES AMIS.

Ahir dilluns no vam fer res de res de muntanya, però si vam gaudir del sol al càmping i vam fer la bugada, compres alimentàries,..., no semblaven vacances. També ens va servir perquè els amos del càmping Les Lanchettes, molt amables, ens informessin de les possibilitats d’escalar de la zona. Amb aquesta informació i el wifi, teníem tot el que necessitàvem per fer a l’endemà una fàcil via molt a prop del càmping. La via es troba a la mateixa zona que hi ha els blocs de Céris a 1370 metres, una zona de boulder que hi ha a una gran i herbosa corba abans del càmping. Exactament a les localitats de Peisey Nancroix-Le Moulin, a prop d’un edifici que es diu Les Amis i suposem que li dóna el nom. La via és en forma d’aresta, no molt espectacular, però molt ben equipada i la qual ens serveix per entrar en contacte aquest any amb la via llarga.

.
NOM: ARÊTE DES AMIS.
APROXIMACIÓ: 5 minuts.
DESCENS: Es pot escollir per ràpel amb una corda de 70 metres (suficient) o per un cable que trobes al final de la via, 20 minuts.
ROCA: Gneis i molsa.
ORIENTACIÓ: Sud-oest.
DIFICULTAT: V o IV+/A0. L1 V o A0, L2 IV+, L3 III, L4 III.
LLARGADA: 100 metres. L1 30m, L2 30 m, L3 20 m, L4 20 m.
MATERIAL: 10 cintes exprés (no va caldre cap material) i bagues llargues de reunió.
OBSERVACIONS PERSONALS: Creiem que el primer llarg és superior a V, en alguna ressenya vam trobar la mateixa observació. Nosaltres el primer llarg el vam fer en A0 ja que està superequipat. Vam unir el tercer i quart llarg per agilitzar la via, es fan bé d’aquesta manera. Vam descendir pel cable, sense cap problema, pitjor va ser el camí de descens que és molt dret.

.
Foto 1: David a L1 tirant de cintes.
Foto 2: Neus al L4, finalitzant la via.
Foto 3: L’aresta des dels Blocs de Céris.

ALPS’10: AIGUILLE DE LA GRANDE SASSIÈRE.

Comencem a adaptar-nos als horaris de la zona. Així que ens hem llevat ben aviat per ascendir un cim, bé, une aiguille (així té més categoria) des de l’embassament de Saut a 2280 m. Un fàcil cim, avui sense neu, de 3747 metres, on tot ha estat caminar per les ziga-zagues enfangades, fins i tot, hem evitat per la seva esquerra la xemeneia de II que marca la ressenya, això sí, només caminar, però quasi 1500 metres de pujada i la seva baixada, en total 8 hores. L’ascensió ha estat maca, teníem a tocar la glacera Sassière, però sense necessitat de trepitjar-lo i també teníem precioses vistes dels prats verds del fons de les valls i de la gran Combe. Però els núvols, el vent i la boira ens han espatllat el més maco d’aquest cim fronterer entre Itàlia i França, les vistes del Montblanc, del Monte Rosa, del Cervino,..., suposem que hi són, haurem de buscar un altre cim per comprovar-lo. Així la meteo ens ha fet més alpina l’ascensió. Aaaahhh!!!! De premi una fondue, un sommet=un bon repas.

.
Foto 1: Meravelles de l’ascensió, poques però enormes.
Foto 2: El cim de l’Aiguille de la Grande Sassière.
Foto 3: La glacera de la Sassière i la Petite Sassière.
Foto 4: Al final, arribant a l’embassament de Saut, el cim es deixa veure.

ALPS’10: DE FERRATES.

En aquest país, i més en aquesta nova zona, la Savoie, La Tarentaise, tenim la sensació de què anem tard, tard per comprar el pa, per anar al super, per dinar, per sopar,...
Així que per les activitats anem igual de tard, ahir i avui hem fet dues ferrates a la tarda i les hem acabat mentre el francesos també han acabat de sopar. Aquí us deixem algunes dades tècniques de les ferrates de la zona que hem realitzat:

:
VIA FERRATA DES BETTIÈRES 06.08.2010:

:
Lloc: Peisey-Nancroix, a la Porta de Rosuel del Parc Nacional de la Vanoise, sota dels contraforts del Mont Pourri.
Dificultat: D+, amb un extraplom final atlètic, però ben equipat.
Desnivell: 200 metres.
Aproximació: 10 minuts.
Via: 1 hora 45 minuts.
Pont: Tres cables fan de pont, el qual es mou una mica per falta de tensió. Ës un dels primers ponts en ferrata de França.
Descens: 45 minuts, a l’esquerra de la ferrata, equipat.

.

.

.

.
VIA FERRATA DE LA CASCADE DE LA FRAÎCHE 07.08.2010:

:
Lloc: Pralognan-La-Vanoise, a prop d’una escola d’escalada.
Dificultat: D, però l’equipament pitjor col•locat que el dia anterior.
Desnivell: 80 metres.
Aproximació: 5 minuts.
Via: 45 minuts, sortint per la variant de la “Conque”, així evitem el pont més llarg que el dia anterior, i menys tensat, és a dir, amb més moviment. I més, així gaudim de l’interior de la gorja, és l’excusa...
Descens: 15 minuts, amb boniques vistes de la cascada

.

.

.

.
Foto 1: Sortida del extraplom de la Bettières.
Foto 2: Variant de la Conque, sota els peus la cascada de la Fraîche.
Foto 3: Vertiginosa aresta, però fàcil de la Bettières.
Foto 4: En el descens aprofitem per fer una foto a la cascada i a la ferrata.

Es nota qui ha fet les fotos, sóc la protagonista de les ferrates.

ALPS’10: TRASLLAT.

Tota la nit plovent, al matí hem desmuntat el campament plovent i hem abandonat el Vercors plovent, tanta aigua comença a cansar. Avui hem dedicat tot el dia a canviar de zona passant principalment per carreteres secundàries, gairebé fem el Tour de França en un dia. Primer de tot ens hem acomiadat del Mont Aiguille ennuvolat des de Clelles (costat oposat del Grand Veymont), però no ha estat un adéu, sinó un fins aviat. Després ja no ha parat de ploure, de bufar el vent, de passar pobles macos i altres no tant,... hores i hores de corbes, kilòmetres d’asfalt mullat. Hem passat alts colls, com el Col du Galibier a 2642 metres i el Col de l’Iseran a 2770 metres, la carretera asfaltada més alta dels Alps i de França, i el sostre de les nostres vacances, de moment, i de la vida del nostre cotxe. Això sí, als colls no ens ha abandonat el vent, la boira, i, a més, ha aparegut la neu, sí nevava en ple mes d’agost i a 0ºC (ni fred ni calor) que estàvem. Jo vull calor!!!! Després de tanta carretera hem arribat a zones més conegudes, fins i tot, carreteres que havíem fet esquiant a Val d’Isere. La pluja i l’hora al final ens ha dut a un poblet més avall de Bourg-St-Maurice, a Landry, aun hotelet sense encant, però com a mínim és tranquil i té bones vistes de l’església il·luminada, ah!!! i no plou.

.
Foto 1: Fins aviat Mont Aiguille.
Foto 2: Col de l’Iseran.
Foto 3: Església de Landry des de l’hotel.

ALPS’10: SOL=RELAX.

Avui ha sortit el sol, així que ens hem relaxat; dutxa (la primera de les vacances, ejem, ejem), feines domèstiques, lectura, cuina, piscina (l’aigua no tant calenta com esperàvem), compres, migdiada,...
Quan ens hem decidit, per fi, a fer alguna activitat, ha estat escalada esportiva a la Font d’Urle, un gran karst situat en un altiplà. La zona d’escalada es troba a la mateixa La Glacière, una gran cavitat càrstica a 1470 metres d’alçada i amb orientació Sud. Però hem errat en escollir l’indret d’escalada, ja que la via més fàcil és un V+ de 3 metres d’alçada, i la resta de vies, més llargues, són de 6a en amunt, massa per a nosaltres. Així que hem decidit visitar la zona càrstica caminant fins a la Porte d’Urle, coll d’unió entre Vercors i Diois, molt ventós avui, on les vistes són impressionants, igual que el fred. Tot seguit el vent ens ha dut a fer un volt per La-Chapelle-en-Vercors, pels seus carrers, per la seva església Notre-Dame-de-l’Assomption, pels seus edificis reconstruïts després del famós i tràgic juliol de 1944. També ens hem acostat al mur de La Cour des Fusillés (El pati dels afusellats), on el 25 de juliol de 1944 van ser afusellats 16 joves del poble, perquè l’alcalde i el capellà no van voler col·laborar amb els nazis. Hem estat pocs dies pel Vercors, però ens hem adonat del gran mal que els nazis van causar a la tranquil·la i pacífica zona.

.
Foto 1: La Glacière, zona d’escalada esportiva a la Font d’Urle.
Foto 2: La ventosa Porte d’Urle, el David mirant cap al Diois.
Foto 3: Els carrers de La-Chapelle-en-Vercors.
Foto 4: La Cour des Fusillés (El pati dels afusellats).

ALPS’10: GRAND VEYMONT.

Avui el dia ha començat plovent, ja pensàvem que seria un altre dia de ruta turística en cotxe. Però a les dotze del migdia quan estàvem iniciant la ruta, amb un cop de volant ens hem dirigit al pàrquing de La Coche, on s’inicia la ruta cap al Grand Veymont, el sostre del Vercors.
L’inici de la ruta circular és a 1350 metres i és per la ruta forestal de Combau, gaudim d’un fàcil camí i del gran altiplà del Vercors i dels seus avets. Un cop a la cabana de Nouvelle Jasse de la Chau a 1614 metres, la ruta comença a pujar de debò fins al Pas de la Ville a 1925 metres, a partir d’aquí estarem acompanyats per les cabres salvatges i les seves cries, molt acostumades al pas dels humans. Passat el coll anem ascendint per la fàcil carena fins a la gran fita del cim, a 2341 metres, el punt culminant del massís. El vent i la boira ens obliga a abandonar el cim sense gaudir d’ell. Però quan iniciem el descens per la carena oposada, la boira s’obre per deixar pas a l’esperat paisatge, el Mont Aiguille es troba a tocar, una de les muntanyes més belles del món, i l’acompanyen els verds prats, cingles vertiginosos, l’altiplà del Vercors i al fons els alts Ecrins. Finalitzem la ruta pel Pas des Chattons a 1827 metres, passant per la Grande Cabane Bergerie i la Baraque i font de Gerland i finalment per la ruta forestal de Rachier.
Una ruta circular és molt recomanable i imprescindible, pel seu paisatge, pels seus indrets i per ser el sostre del Vercors. I, a més, ja hem entrat en contacte amb la muntanya.

.
Fitxa tècnica:
Dificultat: Llarga, però fàcil.
Horari: 7h 26 min, amb parades.
Desnivell: + - 1064 metres.
Distància: 20 km.

.
Foto 1: Indicacions del camí d’ascens.
Foto 2: Cabres salvatges a les parts altes del Grand Veymont.
Foto 3: David observant el Mont Aiguille.
Foto 4: Mont Aiguille, prats i simes, t’hipnotitzen.

ALPS’10: L’INICI.

Per fi han començat les vacances, com sempre, més desitjades que mai. Aquest cop el cotxe i la improvisació són els protagonistes.
Ahir i avui han servit per fer l’aproximació i la instal·lació al Vercors, un gran descobriment que, malgrat la pluja, ens està encantant.
El Càmping des Myrtilles, al poble de La-Chapelle-en-Vercors, al cor del Vercors, és tranquil, verd i amb piscina climatitzada i Wifi!
El mal temps no ens ha deixat gaudir de les muntanyes de la zona, però ens ha dut fins a pobles com Villard-de-Lans a uns 1012 metres d’alçada, seu olímpica dels jocs d’hivern de Grenoble 1968. Aquí hem degustat una bona raclette, la primera de les vacances per a alguns i l’última per a altres.
La ruta en cotxe ens ha ofert petits i verds colls i estretes carreteres excavades en la roca, com Les Petits Goulets i les Gorges de la Bourne, però les carreteres més vertiginoses, Les Grands Goulets i Combe Laval, es troben tancades per obres, quina llàstima!
Però el dia també ens ha mostrat les conseqüències de la guerra, les ruïnes del poble de Valchevrière, destruït totalment, excepte la capella, pels nazis alemanys al juliol de 1944. I un altre trist indret, la necròpoli de la resistència a Vassieux-en-Vercors, un petit i senzill cementiri en homenatge a les víctimes de la resistència francesa a la zona, entre ells maquis, la majoria són creus cristianes, però destaquen dues tombes musulmanes.
Esperem que demà gaudim de les muntanyes...

.
Foto 1: Paisatges del Vercors, Plateau d’Herbouilly.
Foto 2: Les ruïnes del poble de Valchevrière i la seva capella.
Foto 3: La Mairie de Villard-de-Lans.
Foto 4: La necròpoli de la resistència a Vassieux-en-Vercors.