BUSCADOR D'INDRETS: PERSEGUINT UN RAIG DE SOL

Per fi, per fi veiem el kilimanjaro, mentre ens acostàvem en Jeep al nostre punt de partida per ascendir-lo, era clar, era la muntanya blanca. Però el que nos ens imaginàvem és que trigaríem uns dies a tornar-lo a veure’l. La nostra ruta va començar a la Machame Gate, allà t’adones que no estaràs sol, en part és una desil·lusió, ja que havíem escollit aquesta ruta perquè era la menys transitada, no em puc imaginar com deu estar la ruta normal. El primer dia transcorre entre selva tropical i des què varem decidir fer el primer pas, també va transcórrer sota la pluja. Mentre va desapareixent la vegetació i augmentant la pluja, comencem a veure tendes, estem a la Machame Hut on passarem la nit, dormint sense aïllant per un error tècnic o, millor dit, de comprensió. Durant la nit i per seguir amb els fenòmens naturals varem notar un petit terratrèmol, res comparat amb allò que ens esperava al dia següent. I va començar el segon dia, sense sol, sense les espectaculars imatges del Kilimanjaro, i amb molta, molta pluja i preguntant-nos que fèiem allà, i el que encara era més increïble què feien tots els portejadors sense equipament per a pluja i carregats amb les nostres bogeries i cobrant el que cobren. La nit del segon dia a Shira Camp va ser una mica esperançadora perquè començàvem a veure les estrelles i la silueta del volcà i, el més important, no plovia. Al matí hi havia sol i escalfor, no ens ho creiem, varem posar tot a assecar, botes, sacs, roba,... Però tot això era un miratge, i només començar a caminar va començar la boira i aquesta va donar pas a la coneguda pluja i mentre anàvem agafant alçada la pluja es va convertir en neu i vent. Varem passar pel costat del Lava Tower, deuen ser espectaculars les imatges de la cara sud del Kilimanjaro i de la torre de roca volcànica, bé, això diuen. La baixada fins al Barranco Camp va ser més tranquil·la, ens va acompanyar una fina pluja mentre observàvem xenixells gegants i lobèlies, les plantes del Kilimanjaro. Mentre passava la tarda al Barranco Camp va aparèixer algun tros de cel i amb ell alguna estrella i la petita lluna que il·luminava el gel de la muntanya. El següent dia era el més llarg i tenia algun pas on havies d’utilitzar les mans, sort que el dia va començar amb sol, perquè la roca estava glaçada i freda. Era un dia de dures pujades fent esses, però també el varem superar. El dia també va finalitzar amb sol, i, així, des del Barafu Camp varem poder gaudir de l’única posta de sol des què havíem iniciat la conquesta del sostre d’Àfrica i gaudir també d’unes imatges espectaculars del Mont Meru mentre havíem ascendit la ruta i de l’aresta del Mawenzi mentre desapareixien els últims raigs de sol del dia.
I per fi, va arribar la nit de l’atac final, després de tot el que havíem passat ser-hi allà era com un somni, era una situació irreal. Les llums dels frontals les confonies amb les estrelles, la foscor t’envoltava i el fred et feia oblidar perquè hi eres allà i cap a on anaves. L’objectiu va canviar, ja només desitjaves la sortida del sol, l’escalfor del sol, només el sol. I per fi, com cada dia ha fet, el sol va començar a envermellir l’horitzó, va començar a reflectir els seus raigs sobre les glaceres i poc a poc va anar escalfant-nos i tornant-nos a la realitat. Us preguntareu quina sensació em va donar el cim i la resposta serà .... cap, en aquells moments només volia la calor, volia la senzillesa d’un raig de sol.
La baixada va ser ràpida, ja no tenies aquella sensació de cansament i falta d’aire que et provoca l’alçada i, el més important, el fred s’anava fonen. A l’arribar al camp, varem descansar un parell d’hores i carregar energia per continuar el descens menjant una truita de patates, si, el que heu llegit, una truita de patates. Ja només ens quedava baixar i baixar, entrar altre cop dins de l’espessor de la selva que ens tornà a robar el sol.
I al final d’aquesta aventura ens quedarà a les nostres ments dues imatges, una negativa i altra positiva, la negativa va ser un mico blau morint al mig del camí el qual ens va ennuvolar l’alegria i l’altra, la positiva, són els portejadors i les persones que ens acompanyaven, i sobretot tot allò que varem fer per a nosaltres, sense la seva força no haguéssim pujat mai al Kibo, el cim de l’esperança i la llibertat.

Geologia:
El Kilimanjaro és un volcà, exactament un estratovolcà format per tres cràters amb neus perpètues. Aquests tres conus volcànics són: Shira 3962 m a l’oest i el més antic, Mawenzi a l’est de 5149 m d’alçada i el Kibo el més alta i el més recent, i encara mostra alguna activitat.
Geografia:
El Kilimanajaro es situa a la frontera entre Kenia i Tanzània, molt aprop de l’equador. Es troba també al marge oriental de la Vall del Rift.
El seu nom:
Encara continua sent un enigme d’on prové el nom, però hi ha diverses teories.
Pot provenir de les paraules swahilis, kilima (petita muntanya) i njaro (el dimoni del fred). Altres evoquen la paraula njare, la font de la vida. Els Masai l’anomenen senzillament Ngage Ngai, la casa de Déu. La tribu chagga mai li ha donat un nom, però si que distingeixen el gran volcà blanc com Kibo (esperança), símbol d’eternitat i de sort, i el pic negre del Mawenzi, associat a les forces del mal.
Història de la seva primera conquesta:
Hi ha moltes llegendes al voltant d’aquesta màgica muntanya, però destacarem la seva primera conquesta. Hans Meyer, després de dos intents, aconsegueix pujar al cim el dia 6 d’octubre de 1889, acompanyat del seu amic Ludwing Purtscheller i del guia chagga Yohana Lauwo. Una de les llegendes és que aquest guia va morir amb 127 anys, deu ser que el Kilimanjaro dóna la joventut eterna...?
Què hem aprés?
- La roba ha d'anar dins de bosses perquè no es mulli.
- El Kilimanjaro fàcil? Qui ha dit això?
- A Àfrica fa fred.
- El mal d'alçada afecta menys al sexe femení?? Un comentari feminista que afegeixo, però amb carinyo, molt carinyo